Analitzem la qüestió. Diverses generacions van empènyer el camí de la història cap a la llibertat, la democràcia i l'autonomia contra una dictadura feixista sagnant. Eren molts i molt valerosos. El dictador va morir al llit, però la dictadura va morir quan els carrers van ser ocupats pel poble i sobretot quan onades de vagues obreres d'unes dimensions colossals van emocionar al món. Però el front democràtic s'havia d'enfrontar a institucions molt poderoses: policia, Guàrdia Civil, exèrcit, jutges, administració de l'Estat, Església, etc., i això va comportar que no s'arribés on volia la voluntat popular. Per exemple, a un oblidat punt de l'Assemblea de Catalunya: el dret a l'autodeterminació dels pobles, subscrit per totes les forces democràtiques sense excepció. Després de quasi 40 anys, potser ja hem tingut prou paciència per exercir-lo, no?
D'acord amb això, hi pot haver federalistes que creiem que ha arribat l'hora de contribuir a la ruptura democràtica tan desitjada i, per tant, que és l'hora de subscriure la necessitat d'iniciar un procés constituent. L'alternativa significa avui una opció monàrquica immersa en una crisi institucional sensacional: crisi de la monarquia, crisi del Tribunal Constitucional, crisi en l'aparell de justícia, espionatges massius, crisi dels partits, crisi econòmica, corrupció en la cúpula del partit del govern, falta d'alternativa real, etc.
Hi ha persones que, portades per un anhel de justícia social, pensem que el millor és trencar les regles de joc d'una democràcia segrestada per la nomenklatura financera i permetre al poble tornar a ser protagonista. Els federalistes, és a dir, els que ens inspirem en la tradició republicana federal de Pi i Margall, no només podem acceptar accidentalment la proclamació de la república catalana, sinó que ens la podem arrogar com a pròpia sense cap mena de dubte. Així ho va fer Lluís Companys, per exemple.
El diumenge 24 de novembre Toni Soler explicava a la contraportada d'aquest diari i de manera molt clara el sentiment dels federalistes davant la cruïlla històrica que s'acosta. Som la gent que en les enquestes del CEO optàvem per un estat català federat a Espanya. Una opció que fa uns anys era força sofisticada i requeria una certa cultura política.
Crec, modestament, que per aquesta raó els federals vam optar per l'opció independentista. Cal recordar que la tercera via va fracassar quan no se'n va acceptar la versió del setembre del 2005 o, ja amb tota seguretat, l'any 2010 amb la sentència contra l'Estatut.
Per al retrobament de les dues tradicions també falta que els independentistes s'adonin algun dia que provenen del republicanisme federal pimargallià. D'on, si no? L'èxit de l'embat depèn de què passi amb el sector federal, que, segons el CEO, fluctua entre el 21% i el 35%.
Potser cal explicar que qui va fer la primera Constitució republicana per a Catalunya -per encàrrec de Francesc Macià- va ser un republicà federal: Josep Conangla. Per tant, no cal ser independentista per estar a favor que el poble català obri un procés constituent: qualsevol demòcrata hi ha d'estar necessàriament a favor. Els conflictes es poden resoldre de moltes maneres. Si volem resoldre'ls per la via pacífica i democràtica, això només es pot fer preguntant als catalans. Són les regles de joc de la llibertat i la democràcia.
Voler una república catalana és el vell somni del republicanisme federal, des de Ramon Xauradó fins a la gran figura de totes les esquerres, Francesc Pi i Margall, passant per Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé o Narcís Monturiol. Molta gent hi ha deixat la pell, en aquesta utopia.
A tots els catalans que tenen forts lligams familiars, culturals i emocionals amb persones d'arreu i dels altres pobles d'Espanya cal explicar-los que la república catalana es pot fonamentar en la fraternitat amb els altres pobles germans d'Espanya si l'hegemonia és d'esquerres i humanista. Estem arribant a una cruïlla i no sabem què ens oferirà, però la gent progressista l'hem d'afrontar amb l'ambició d'agafar una ruta que ens condueixi cap a l'emancipació nacional entesa com una oportunitat per construir un país amb un alt grau de justícia social. Podem ser la Suècia del sud d'Europa. O podem marginar-nos-en definitivament i deixar que l'hegemonia l'aconsegueixin uns altres.