Certament, el resultat electoral, en forma d’escons, sembla ideat per una ment perversa. Que els dos blocs en litigi estiguin tan ajustats i acabin per ser decisoris aquells que fa temps s’han situat al marge i diuen tenir com a objectiu dinamitar l’Estat tal com el coneixem, és més aviat estrany. Encara més paradoxal resulta el fet que aquells a qui l’aritmètica parlamentària els permet condicionar la investidura diuen que ho fan en nom dels “interessos de Catalunya” i d’avançar cap a la independència justament quan, en el vot, l’electorat català s’ha pronunciat de manera molt diferent. De manera agregada, ERC i Junts no han arribat al 25% del vot popular. Sembla que la voluntat general, precisament, no és la que diuen voler imposar –uns de màxims i els altres de mínims– en la negociació que pugui impulsar Pedro Sánchez a la presidència. Una raó addicional per la qual crec que, després de molt estira-i-arronsa, no serà possible. El ressentiment de l’exterior ho impedirà. Més enllà de demandes assumibles de finançament, llengua i més autogovern, hi ha exigències que no només no són acceptables pel govern de l’Estat, sinó que no són compartides de manera dominant a Catalunya. Bona part dels plantejaments del Procés no és que topin amb Espanya, ho fan dins de Catalunya.
Però més enllà del tema dels continguts per a un possible acord, hi ha el tema dels procediments. Certament, hi ha problemes territorials per resoldre a Espanya, però no sembla que sigui ara, de pressa i corrents, que es puguin arreglar. Ho ha dit el PNB amb el seny que els sol caracteritzar: parlem del projecte territorial. I sí, caldria. L’estat autonòmic és un simulacre d’estat federal improvisat, imperfecte i inacabat. Un país no es pot permetre tenir contenciosos d’aquestes característiques permanentment oberts i en conflicte. Una negociació continuada que sembla un mercat persa on aprofitar l’ocasió per a “peixos al cove” o bé per a “Sánchez, mamón, truca a en Puigdemont”. La solució federal justament ho és perquè no és una ideologia, sinó una manera pràctica d’abordar la política i la conciliació d’interessos i sentits d’identitat diversos. Una forma de cohabitar que permetria una articulació asimètrica de territoris i sensibilitats que campen per Espanya, però també les diverses maneres d’entendre el país i els plurals sentits d’identitat que conviuen a Catalunya. El catalanisme conservador, abans, i tot l’independentisme, ara, tendeixen al menyspreu del federalisme, justament pel seu caràcter laic i integrador, afirmant que no hi ha federalistes ni a Catalunya, ni a Espanya. No és del tot cert. Els sondatges d’opinió diuen que cada vegada és més la població que veu el federalisme com un marc d’entesa i de convivència. Portar les coses al camp de la raó. En definitiva, el federalisme subministra models de govern plural i multinivell, de cooperació i de consentiment mutu acceptant realitats asimètriques i geometries variables.
És evident que això requereix temps, debats i consensos; fer-ho, però, sobretot depèn de voluntat política. Fins i tot el Partit Popular podria entrar en un acord com aquest quan s’adonés que cavalcar sobre l’anticatalanisme dona alguns vots, però els impedeix de tenir una majoria per governar mai Espanya. Calen retocs a la Constitució, però sobretot cal abordar el finançament tot establint un sistema transparent, just i que estableixi bé els fons de solidaritat. També quines són les funcions i obligacions de l’Estat i dels governs federats, així com establir de manera oberta quines atribucions vol i pot assumir cadascú. El caràcter asimètric és clau, com ho és garantir la protecció i impuls a les llengües i cultures diverses. El Senat ha d’esdevenir la cambra territorial de manera clara i no de manera confusionària i poc entesa com és ara. El simbolisme de portar aquesta institució, com també altres, a Barcelona i altres ciutats representatives, tindria una càrrega molt potent. L'equilibri organitzat institucionalment, això és el federalisme. Cooperació i subsidiarietat són els dos grans principis que han de regir la governança federal tant pel que fa a les relacions per sota els nivells dels Estats, com per sobre d’aquest per garantir un sistema global. La cooperació consisteix en una presa conjunta de decisions, amb la consegüent corresponsabilitat respecte de les actuacions dutes a terme. La societat federal intenta imbuir en els seus membres els valors de la cooperació, la negociació, el consens i la solidaritat, que han de prevaler sobre la desconfiança, el conflicte o la imposició. És una nova cultura. Em temo que no hi som a temps i, imbuït per un puntual cop de sort, el nacionalisme tampoc no ho vol, ja que creu que és molt millor una disputa i un tractament bilateral. Més o menys a la llarga, però, no hi ha cap altre camí que el d'apel·lar a la solució federal.
