16/2: Veneçuela capital Madrid

Des de fa molts anys, potser des de sempre, Espanya no té política exterior. Té política interior disfressada d’exterior. Una política que fa servir com a excusa coses que passen fora per als debats de dintre. Ara figura que tot va de Veneçuela. Solidaritat amb el poble veneçolà? Posicionament ideològic sobre la seva situació? Interessos econòmics i comercials? Voluntat d’influència? No, res de tot això. Lluita entre la dreta i l’esquerra espanyoles amb Veneçuela com a excusa. Però Veneçuela els importa un rave. Com els importava un rave Kosovo quan no van reconèixer la seva independència: la teòrica política exterior espanyola a Europa fa anys que és només una derivada de la seva lluita contra les reivindicacions catalanes i basques. Tot moviment que fa Espanya en el tauler internacional té una explicació interna, d’enfrontament intern, sigui entre dreta i esquerra, sigui entre l’unionisme de l’Estat i la reivindicació sobiranista d’una part dels seus súbdits (i trio expressament la paraula súbdits i no pas ciutadans ). Potser per això el pes de la diplomàcia espanyola al món és tan escàs, més enllà de la seva capacitat d’amenaça. Perquè no respon a una lògica exterior sinó a la lògica perversa de fer la guitza en clau interna.