Febrer 1936: últimes eleccions democràtiques (1976)

De l’anàlisi que M. Rosa Virós i Galtier (Barcelona, 1935-2010) i J. A. Gonzàlez Casanova (Barcelona, 1935-2021), mestres en politicologia, van publicar a Serra d’Or (III-1976) quan feia quaranta anys de les eleccions generals del 16 de febrer de 1936. Es confrontaren dos blocs: Front d’Ordre (Lliga, populars, radicals, carlistes i monàrquics) i Front d’Esquerres (ERC, Acció Catalana, nacionalistes d’esquerra, rabassaires, socialistes, POUM i comunistes).

Les eleccions generals de febrer de 1936 representen la culminació crítica d’un bienni en el qual hom va intentar destruir o reduir l’impacte reformador del bienni constituent de la República. L’any 1934 va posar en relleu fins a quin punt l’autonomia de Catalunya anava lligada a la causa de la reforma agrària al camp català i també com les forces dretanes d’Espanya, a mesura que tornaven a imposar-se, necessitaven reduir l’autonomia i impedir la reforma. Des de la repressió provocada pel 6 d’octubre de 1934 Catalunya havia viscut pràcticament en estat de guerra i amb l’Estatut suspès, el govern de la Generalitat empresonat i els ajuntaments populars dissolts. La lluita de classes al camp havia fet un tomb espectacular amb el desnonament forçós de molts pagesos, i els propietaris hi havien de tornar a imposar el seu poder amb l’ajut polític dels governants espanyols de la coalició cedo-radical. Hom comprèn que els mots d’ordre de les forces democràtiques autonomistes davant les eleccions fossin el restabliment de l’Estatut i de les llibertats públiques, l’amnistia, la reconstitució dels ajuntaments populars i l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu. Denunciat pel Front d’Ordre com a portaveu de la revolució social i de l’extremisme antireligiós i antifamiliar, el Front d’Esquerres reduïa el seu programa  -que avui qualificaríem de centre-esquerra- a defensar la República del 14 d’abril

-inseparable de les llibertats autonòmiques-, el manteniment de la Constitució del 1931 i una moderada reforma agrària pensada per crear a Catalunya una petita burgesia camperola. La campanya electoral dels dos blocs enfrontats presenta uns trets diferents a Barcelona-ciutat i a la resta del Principat. En el primer

cas, davant una població més heterogènia, i ideologitzada, els mots d’ordre de la dreta amaguen una mica, darrera les grans paraules, els problemes socials concrets. En canvi la premsa comarcal de l’esquerra reflecteix potser millor què es jugava de debò a les eleccions generals. […] Contra una interpretació apocalíptica que tradicionalment ens ha anat donant la dreta més conservadora i autoritària, la victòria esquerrana a les eleccions de febrer de 1936 no va ésser tan frontpopulista com republicana, autonomista i reformista. Malgrat tot, el conservadorisme social del Front d’Ordre va assolir un èxit electoral relatiu, sobretot al camp, car va impressionar sectors de la petita burgesia amb les seves profecies sobre els mals terribles que es produirien si les esquerres guanyaven les eleccions. Aquests mals eren simplement, com hem vist, l’amnistia, l’autonomia i l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu. És a dir, un moderat programa de centre-esquerra que mobilitzà amples capes populars de Catalunya, com ho havia fet cinc anys abans la proclamació de la República. Aquest mínim sentit republicà, autonomista i de modernització social, que es va imposar per sufragi d’una manera legal i democràtica, seria combatut uns mesos després per les armes. Les eleccions del 1936 van ser les últimes eleccions democràtiques en quaranta anys.