Hem de frenar la febre de les profunditats marines

Una màquina que extreu arena de les profunditats marines a la costa de Florida.
08/04/2023
5 min

Submergir-me a les profunditats oceàniques forma part de la meva professió: soc biòloga marina. Anar d’una banda a l’altra cinc quilòmetres sota la superfície del mar no deixarà mai de fascinar-me. Hi he vist criatures estranyes i meravelloses, des d’anemones amb tentacles de més de dos metres giravoltant pel fons marí fins a taurons que brillen en la foscor, coralls de mil anys i uns crancs blancs i cecs que sobreviuen gràcies als bacteris que crien a les seves pinces.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les profunditats marines són un tresor de biodiversitat; un tresor ric en recursos vius que s’aprofiten per elaborar medecines i fonamental per regular el clima i oferir als peixos zones de fresa i alimentació. El planeta no seria el mateix sense ell.

Però ara els oceans tenen al davant un munt de problemes. A tots els ecosistemes marins hi trobem contaminació: des dels 11 milions de tones de plàstic que, segons es calcula, entren cada any al mar fins a les substàncies químiques tòxiques que s’acumulen dintre dels animals que viuen a les fosses marines més profundes. Les aigües són cada cop més càlides, més àcides i menys riques en oxigen. Entre el 20% i el 25% de les espècies marines corren ja un risc considerable d’extinció.

I ara hi plana una nova amenaça.

L’oceà podria ser el pròxim gran objectiu de l’explotació minera. Una organització fosca però influent, nascuda arran de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, està ultimant una normativa per a les activitats mineres a més del 40% de la superfície del planeta. L’aprovació d’aquestes normes, que es van començar a redactar el 2014, es podria produir al juliol. I després d’això es desencadenarà potser la lluita per explotar les profunditats marines. I quan hagi començat, hi haurà poques esperances de frenar-la.

I per què tanta pressa? L’illa de Nauru, al Pacífic, és membre –juntament amb 167 estats més i la Unió Europea– de l’organització reguladora, l’Autoritat Internacional dels Fons Marins. El juny del 2021 va apel·lar a una disposició de la Convenció que exigeix que l’Autoritat adopti una normativa per a l’explotació minera dels fons marins en un termini de 24 mesos. Nauru, un dels estats més petits del món i amb una població d’uns 11.000 habitants, és un dels patrocinadors de Nauru Ocean Resources Inc., una filial de l’empresa canadenca Metals Company. Aquesta empresa vol explotar trossos de la denominada zona Clarion-Clipperton, entre Hawaii i Mèxic, a la recerca de nòduls polimetàl·lics. Aquests nòduls contenen molts dels metalls bàsics que ara fan falta per fabricar bateries, i la Metals Company diu que són “la via més neta per als vehicles elèctrics”. (Les empreses que vulguin dedicar-se a la mineria han de ser patrocinades per un país que sigui membre de la Convenció.)

Aquesta acció de Nauru obrirà potser bona part de l’alta mar a la mineria d’aigües profundes, cosa que alteraria per sempre enormes zones dels oceans ara gairebé prístines.

Algunes de les empreses dedicades a la mineria submarina afirmen que extreure del fons marí minerals com el coure, el níquel o el cobalt és més sostenible que no pas excavar-los a les mines terrestres. Però els escassos estudis científics independents que fonamenten aquestes afirmacions són molt qüestionats.

Vaig dirigir un equip de 30 científics de tot el món en un estudi molt complet publicat l’any passat a la revista Marine Policy. Segons aquest estudi, “hi ha poques categories de coneixement científic d’accés obert que siguin prou exhaustives per permetre una presa de decisions de base empírica sobre la gestió ambiental“ de la mineria submarina. Hi afegíem que “omplir les llacunes científiques” és una “tasca monumental que és essencial per complir l’obligació primordial de prevenir danys greus i garantir una protecció eficaç, i per a la qual caldran unes directrius clares, abundants recursos i una sòlida coordinació i col·laboració”.

I ni de bon tros estem a prop d’omplir aquestes llacunes.

També hi ha cada vegada més proves que l’explotació de centenars de milers de quilòmetres quadrats de fons marí podria causar danys irreversibles a la salut dels oceans. S’enviarien al fons marí unes màquines enormes que rasparien els minerals –i tot el que trobessin pel camí– i crearien uns plomalls de sediments que s’estendrien per les aigües circumdants al llarg de molts quilòmetres, alhora que emetrien uns sorolls i llums que alterarien els ecosistemes foscos i tranquils de les profunditats marines, que van tardar eons a desenvolupar-se. Una anàlisi recent del procés aplicat per l’Autoritat dels Fons Marins per valorar l’impacte ambiental de les exploracions ha arribat a la conclusió que és “greument deficient, tant pel que fa al procediment com al fons”. Aquest estudi és obra de científics i juristes d’11 estats.

Una tortuga menjat residus plàstics.

El que també és profundament preocupant és que les empreses i països que pressionen l’Autoritat dels Fons Marins perquè autoritzi aquestes explotacions no semblen prioritzar l’equitat dintre dels seus plans. Els oceans i els seus recursos són, com diu el Dret del Mar, “patrimoni comú de la humanitat”, i són sobretot part integrant de la cultura i el benestar de les comunitats que en depenen. En teoria, aquests recursos “es confereixen a la humanitat en el seu conjunt”, segons el tractat de les Nacions Unides, i s’han de gestionar de cara a garantir que totes les explotacions mineres beneficiïn el màxim de població possible. En aquests moments no hi ha cap mecanisme per fer-ho realitat.

També és força inquietant que l’Autoritat dels Fons Marins no manifesti la transparència, objectivitat i presa de decisions amb una base científica que són fonamentals per supervisar una indústria tan complicada i gairebé impossible de controlar. No hi ha cap compromís ferm ni generalitzat de tots els interessats, ni tampoc hi ha uns processos transparents de presa de decisions. Per tot això la mineria submarina no té “legitimitat social”, com afirmàvem set oceanògrafs i jo mateixa el mes passat en un article publicat a la revista npj Ocean Sustainability. Sense aquesta legitimitat, dèiem, “els inversors i els consumidors podrien rebutjar els minerals del fons marí i negar-se a utilitzar-los”.

La reunió de l’Autoritat dels Fons Marins que ha començat a Jamaica ens dona l’oportunitat de frenar aquesta cursa per excavar els fons marins. Els estats membres encara tenen molts temes a deliberar i, ara com ara, sembla que no seran capaços d’arribar a un acord en un futur pròxim, i encara menys abans de la data del 9 de juliol imposada per l’acció de Nauru. No queda del tot clar quines conseqüències es derivaran del fet que les empreses mineres presentin sol·licituds per començar a excavar a falta d’una normativa.

Més de 700 oceanògrafs han subscrit una declaració en què insten a ajornar l’explotació minera dels fons marins. Hi ha importants empreses i bancs que han promès el seu suport o han establert unes directrius que exclouen el finançament de la mineria d’aigües profundes. I 12 països han demanat una moratòria per a aquesta mena d’explotació, mentre que França va més enllà i pressiona per aconseguir-ne la prohibició total.

Per sort, encara no és massa tard perquè els governs aturin aquesta cursa abans no comenci. Cal que més països facin un pas endavant i diguin que no aprovaran la mineria submarina fins que no disposem de prou dades científiques sobre els seus possibles riscos, i fins que no s’implanti una normativa estricta que protegeixi uns ecosistemes que, tot i estar amagats, són de vital importància. Si s’estableix una moratòria, els països tindran temps per valorar si de debò necessitem explotar les profunditats marines.

Copyright The New York Times

Diva Amon és biòloga marina
stats