Febleses de Catalunya

de la mateixa manera que hem pogut dibuixar un conjunt de fortaleses de Catalunya posant en context europeu les més de cinquanta variables de l’índex de progrés social (IPS), podem fer el mateix amb les febleses. Dels dotze apartats considerats per l’IPS, en tres Catalunya està molt per sota de la mitjana de les regions europees (entre un quinze i un disset per cent), cosa que vol dir que està entre un 28 i un 31 per cent per sota del que li correspondria per PIB per càpita. En tots tres casos la mala classificació és netament pitjor a la de qualsevol altre apartat. Són, clarament, febleses de Catalunya. No gosaria afirmar que són les febleses de Catalunya. Només afirmo que són febleses de Catalunya.

Quines són? La pitjor classificació correspon a l’anomenat “accés al coneixement bàsic”. Recull indicadors del grau d’escolarització de la població de 14 a 18 anys, d’abandonament escolar prematur i de proporció de la població de 25 a 64 anys que només té el primer cicle de secundària. Tots tres dibuixen l’èxit o fracàs de l’escolarització de la població adolescent, present o passada. Ja no pregunten per l’ensenyament primari, que el deuen donar com a assolit a tot arreu. Apunten als factors de diferenciació. I resulta que el fracàs de l'ESO i la FP són característics de Catalunya. També ho són d’altres comunitats autònomes (CA) espanyoles, però Catalunya tampoc queda bé comparada amb elles. A què es deu aquest mal posicionament? Podem dir que és manca de recursos? Sens dubte, però és una resposta incompleta. Tampoc hi ha prou recursos per a la sanitat i, en canvi, els resultats obtinguts són bons. Per a una resposta completa cal afegir que tenim un autèntic problema de disseny dels estudis, de gestió dels centres educatius i de poca complicitat de les famílies, tot per al tram d’edat de 12 a 18 anys. És un mal resultat en l’exercici de les competències pròpies de la Generalitat. Inspirats en els bons resultats de salut, podem sospitar que en l’ensenyament per als adolescents deu fallar la demanda social: les famílies, la ciutadania en general, es queixen poc. No es prioritza aquesta mancança. Suportem el fracàs escolar. En canvi, no suportem la mala assistència sanitària.

L’altre apartat amb resultats molt inferiors a la mitjana europea és el de “llibertat i elecció personal”, que barreja diversos elements. N'hi ha tres que estan vinculats al mercat de treball: s'enquesta sobre si es creu que hi ha oportunitats de treball on es viu, la proporció de gent de 20 a 64 anys que fa feines temporals o a temps parcial quan voldria fer-les indefinides o a temps complet, i el percentatge de joves que ni treballen, ni estudien ni es formen professionalment. Vet aquí elements que depenen exclusivament o principalment de polítiques que són competència de l’administració central. Però els nini estan a mig camí dels pocs incentius per treballar –competència estatal– i dels pocs incentius per seguir-se formant –competència autonòmica–. En tot cas, el fracàs en donar feina i en donar formació professional són dos grans mancances col·lectives que s’han de millorar molt.

Sota el mateix rètol de “llibertat i elecció personal” hi ha una variable mesurada per enquesta –si hom se sent satisfet per la llibertat d’elecció personal de què disposa a la vida– i una altra de percepció del nivell de corrupció mesurada per un índex de corrupció de les institucions. Els resultats d’enquesta o percepció són de mal interpretar respecte a l’assignació de responsabilitats, però dibuixen, clarament, una ciutadania enutjada amb les oportunitats que li dona la vida i amb els polítics i/o les administracions.

El tercer apartat amb uns resultats molt inferiors a la mitjana és el de “qualitat ambiental”. Està mesurat per quatre indicadors diferents de qualitat de l’aire (NO, ozó, PM2,5 i PM10). La contaminació de l’aire és competència de diferents administracions: les municipals, les autonòmiques i les estatals. Sembla que la més combativa –la que se sent més interpel·lada i la que és més proactiva– és la municipal. En qualsevol cas, com també passa amb la formació dels adolescents, no podem negar que manca demanda social: som tolerants amb la contaminació de l’aire. Podríem ser exigents, però només ho és una minoria de la població. Amb els incentius europeus concretats al programa de Next Generation EU hauríem de millorar les polítiques de sostenibilitat mediambiental i les de resiliència econòmica, molt vinculades a la formació orientada al treball.

Una adolescència mal preparada, un mercat de treball que no tira, una ciutadania enutjada i un aire que emmalalteix són febleses de Catalunya. Cada una depèn d’administracions diferents, i algunes depenen de totes. Però tots quatre mals resultats coincideixen que les exigències de millora per part de la societat són insuficients i que no es passen comptes pels fracassos en aquests aspectes.