A favor o en contra de les superilles?
L’alcaldessa Ada Colau ha obert la precampanya situant la confrontació del model de ciutat en l’Eixample. Sempre tornem a Ildefons Cerdà. Colau vol presentar batalla amb les superilles. Trias, que de cop ha tornat a convertir-se en el seu principal rival, també. La quadrícula concebuda per l’inventor de l’urbanisme modern és el que millor defineix Barcelona. Hi ha moltes ciutats al món amb un barri antic singular, moltes amb façana al mar o amb una interessant diversitat de barris perifèrics. També n’hi ha un grapat amb una quadrícula moderna. Però la singularitat del xamfrà amb les cruïlles octogonals és única. Si hi sumem l’arquitectura modernista que hi va quallar i la persistent vitalitat comercial i social, ja tenim la Barcelona tan coneguda i admirada al món, i apreciada pels seus ciutadans.
A favor o en contra de les superilles? Aquesta és la pregunta de moda. I entre els connaisseurs la següent és: ¿Cerdà hi estaria d’acord? Cerdà, que venia d’una família rural benestant de Centelles amb interessos en el comerç americà, no era un revolucionari, però sí un singular lliurepensador i polític progressista. Federalista moderat, l’atreia el socialisme utòpic: va ser diputat a Madrid, regidor a Barcelona i vicepresident de la Diputació de Barcelona, càrrec des del qual va contribuir a proclamar la Primera República el 1873. Casat amb Clotilde Bosch, filla del banquer Josep Bosch, es va anar desmarcant del seu entorn social natural i va arribar a passar dos cops per la presó per l’activisme polític, que va combinar amb la seva gran obsessió: una nova Barcelona.
El seu pla científic per a la ciutat, d’inspiració higienista i igualitarista, pretenia bastir una urbs moderna i interclassista: als edificis hi havien de viure, barrejades, les classes benestants i les populars. Com a enginyer, creia en la ciència i la tècnica (el tren, l’enllumenat de gas, l’abastiment d’aigua, el clavegueram...) per solucionar problemes. I el problema principal d’aleshores, en ple segle XIX, era l’amuntegament i la densitat de la ciutat vella, amb una gran mortalitat. Avui el problema és la contaminació (fum, soroll), sobretot a l’Eixample. Amb la pandèmia vam poder somniar com seria una ciutat pacificada.
Per entendre’ns, en termes actuals Cerdà seria un defensor de la smart city verda amb biaix social. Em sembla evident que estaria a favor del transport públic per davant del privat, dels vehicles elèctrics silenciosos no contaminants (bicicletes, patinets...), de reintroduir el verd a la ciutat (tant als interiors d’illes com als carrers), de les plaques solars als terrats, de guanyar espai de sociabilitat. De fet, no crec que ningú amb dos dits de front pugui estar en contra d’això. La qüestió és com es fa, com es concreta, a quin ritme s’avança i com s’aconsegueix que aquests canvis beneficiïn el conjunt i no comportin forçosament gentrificació i més turisme. No és fàcil. Però és inevitable anar per aquest camí.
El lema nuclear de Cerdà era "urbanitzar el rural, ruralitzar l’urbà". En la seva època hi havia una gran necessitat de portar els avenços al món rural. Des d’aleshores, la urbanització de Catalunya ha avançat molt; ara toca renaturalitzar els entorns urbans, que és on viu la gran majoria de la població. És una qüestió de qualitat de vida.
Cerdà va aconseguir imaginar una ciutat nova i en bona part fer-la realitat, tot i que els interessos especulatius van fer-la molt més densa del que ell volia. Després seu van venir moments rellevants de creixement i projecte al voltant de les Exposicions del 1888 (Ciutadella) i el 1929 (Montjuïc). I l’altre gran moment, esclar, van ser els Jocs del 1992. Des d’aleshores, Barcelona no acaba de trobar una idea força per encarar el futur amb garanties de progrés, un projecte que catalitzi energies i il·lusioni la majoria de barcelonins i catalans.