A favor dels Jocs

Tot apunta que el Pirineu, Barcelona i Catalunya veuran avortada la possibilitat de guanyar la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2030. Molt haurien de canviar les coses perquè no fos així.

Alguns, dins de Catalunya, deuen estar contents per aquest resultat. D’altres, fora de Catalunya, deuen estar exultants i encantats. Jo em compto entre els que estan tristos i decebuts per aquest probable final, i vull explicar les raons que em porten a aquesta decepció.

N’identifico com a mínim tres. La primera és que Catalunya, per definició, necessita aprofitar qualsevol projecte que la faci present i visible al món. Un país com el nostre, relativament petit en població i territori, amb una cultura amenaçada i una economia frenada en les seves altes potencialitats, un país entrenat a sobreviure i a progressar nedant sempre contra corrent, no pot ni ha de negligir cap opció que el faci sortir a la llum i brillar amb esplendor, com sabem fer quan les ocasions se’ns presenten. Catalunya ha palesat en el transcurs de la seva intensa i llarga història una sana i noble ambició de fer-se visible més enllà dels seus contorns geogràfics, i alhora de ser un actor que contribueix al progrés de la humanitat. Aquesta constant històrica, pel context polític que viu el nostre país i pels reptes que s’ha proposat, té encara molt més sentit en els moments presents. Uns Jocs Olímpics representen un aparador destacadíssim i un motor d’altes revolucions per guanyar visibilitat, perquè et coneguin. I no oblidem que del coneixement pot venir el reconeixement.

La segona raó per la qual defenso els Jocs rau en el concepte de país. Catalunya és un país amb un cap relativament gran –la metròpoli de Barcelona, en sentit ampli– i un cos relativament petit –la resta–. No parlo, lògicament, de quilòmetres quadrats, sinó de gent i d’oportunitats. Disposar d’un cap i casal com Barcelona constitueix un tresor per a Catalunya, que cal saber valorar. Tanmateix, el país sencer ha de guanyar en homogeneïtat, equilibri i opcions de progrés. En aquesta línia, la bona feina feta durant dècades d’autogovern per dotar el país d’hospitals i d’universitats per tot arreu –per posar només dos exemples– s’ha de complementar amb un altre repte principal: la gent ha de poder guanyar-se la vida a qualsevol lloc del país. També al Pirineu. Per aquest motiu, Pirineu i turisme, esport o cultura han d’anar agafats de la mà. Si volem que la gent no només visiti, sinó que visqui a les comarques d’alta muntanya, no els podem tallar les ales en allò que els pot fer volar alt. De cara a tots aquells que diuen que no cal apostar pels Jocs perquè no hi haurà ni neu, jo els pregunto per quina raó aleshores la Generalitat es queda sistemàticament les estacions d’esquí privades que entren en dificultats o en fallida. Les hem de deixar caure? I també els pregunto per què empreses privades que gestionen eficaçment estacions de muntanya reinverteixen tots els guanys en millorar tota mena d’instal·lacions en lloc de repartir dividends als seus accionistes. Deu ser perquè creuen en el futur.

Sabem que el futur de les nostres comarques de muntanya depèn en gran mesura del turisme, com passa arreu d’Europa i en bona part del món. Per tant, tot allò que ajudi a millorar equipaments, infraestructures i atractiu de cara al futur cal aprofitar-ho. En aquest sentit, els Jocs poden ser un revulsiu per prendre decisions i fer coses que en qualsevol cas cal fer.

La tercera i última raó per la qual defenso els Jocs d’Hivern descansa sobre la naturalesa mateixa que els inspira i justifica: l’esport. Catalunya atresora un enorme bagatge en el món de l’esport, que va molt més enllà de les potencialitats d’un país de la dimensió del nostre. A més, no oblidem que l’esport supera de molt la mera pràctica esportiva: és palanca de cohesió social, motor de salut i símbol de pau. Tres terrenys en els quals Catalunya excel·leix.

Aquesta dimensió és la que el president de l’Aragó no ha ni olorat. Ha preferit actuar com el cap d’una tribu i no com un estadista. La seva mirada provinciana, miop i estreta l’ha portat a dinamitar una candidatura guanyadora, acompanyada del silenci còmplice del govern espanyol.

Algú s’imagina què estaria passant si el boicot l’hagués fet Catalunya en lloc de l’Aragó? Tindríem a sobre tots els focs i forces de l’infern, seríem titllats de dimonis i tractats com a empestats.

Davant d’aquesta situació, i per les raons explicades i d’altres que s’hi puguin afegir, Catalunya ha de presentar una nova candidatura que compti amb el suport del Comitè Olímpic, actor principal que ha pogut comprovar les misèries de la política quan aquesta s’utilitza per destruir.

Catalunya ha d’estendre sempre la mà a aquells que siguin bons companys de viatge, però s’ha d’allunyar d’aquells altres que la inundin de pedres que li impedeixin caminar i enlairar la mirada.