La fava o el rei

Hi ha dates de la infància que s’enyoren especialment. La nit i el dia de Reis. L’espera impacient. La consciència de l’espera. Si t’havia tocat la sort de néixer en el privilegi, que no vol dir en l’abundància, aquell endemà de la nit inquieta es convertia en un lloc ple d’obsequis. Regals que s’obrien amb una emoció desbordant. D’altres, amb una gran decepció. Hi havia coses que no estaven escrites a la carta. Potser els patges s’havien confós o, amb les presses, les havien acabat deixant en una casa equivocada. Els patges podien equivocar-se, però els Reis mai. Les tradicions són especialment perverses. Però quan ets una criatura vols obrir paquets embolicats amb el teu nom i prou. Quan ets gran, en realitat, també. Aquell dia sempre hi havia qui et preguntava: “Que t’han portat alguna cosa els Reis?” “Esclar que sí!”, pensaves, “Com si els Reis no portessin regals a tothom”, tornaves a pensar. I responies amb la llista que recitaries tot el dia de memòria a cadascú que ho preguntés. Sempre et deixaves alguna cosa: “I a casa l’àvia, un pijama!” “I a casa la padrina, un jersei!” No hi havies pensat, justament, perquè no hi ha cap nena que vulgui un pijama com a regal i el jersei no t’agradava gens perquè picava. Però la qüestió era acumular una bona quantitat de presents. Així, durant els dies següents, podries anar estrenant, ara una llibreta, ara una samarreta, ara un joc per a dues persones que et portava a mirar de convèncer algun germà perquè fes de contrincant, sense èxit en la majoria dels intents. ¿Són millors els regals amb què no has de comptar amb ningú per estrenar-los o els que es comparteixen? Jo diria que tots dos. No sabria encertar quins m’agraden més. A moltes criatures se les educa de ben petites en la bondat del fet de compartir, però després la gent es fa gran i vol la seva casa, el seu cotxe, les seves eines de bricolatges i els seus llibres, que no deixa perquè els té tots subratllats i els llibres, quan se subratllen, ja no poden sortir del seu prestatge. A mi em costava molt deixar els retoladors perquè hi havia companys que no mesuraven la seva força pintant. A sobre de destrossar-te la punta havien gastat tota la tinta sense ni donar-te les gràcies. M’estalviava el disgust dient que m’havia deixat el plumier. Crec que també s’aprèn massa ràpid a deixar de dir el que vols realment. I, sobretot, el que no vols. Per això hi ha dos tipus de cartes als Reis: la dels que diuen què volen de veritat i la dels que diuen el que els han dit que volen. No he fet cap estadística i no sé de quines n’hi ha més. La infància s’enyora, en bona part, per l’honestedat. Durant un període molt curt, hi ha un moment a la vida que creus que es pot gatejar i caminar sense filtres. Direu que no té mèrit. Podem arribar a la conclusió, civilitzada i emocional, que dissimular el nostre egoisme natural facilita la convivència. També podem discutir sobre el benefici d’utilitzar els filtres i la vida més plàcida que són capaços d’oferir. O de com ens poden arribar a limitar els desitjos. La infància, fins i tot la feliç, comporta una nostàlgia fascinant. Afecta des de les persones més carrinclones, que l’omplen de sucre enganxifós, fins a les més mesurades, que no ho diuen però voldrien no haver crescut mai i només es queixen d’haver-se quedat calbs.

Hi havia un moment a la vida en què les decisions importants tenien a veure amb el paper que escollies per escriure una carta i amb els anys el que demanes és que algú, no cal que sigui rei, et regali el famós equilibri entre ser i compartir, viure i conviure, estimar i estimar-se.