No m’estranya que els electors es facin un embolic. Fa temps que descabdellar ideologies s’ha convertit en missió impossible. La polarització i el populisme van acompanyats d’una espectacular cerimònia de la confusió, amb l’economia i la batalla cultural entortolligades. L’extrema dreta i la dreta extrema vesteixen pell de xai i són les reines de la festa, mentre les esquerres radicals –o no tant– es van dividint i subdividint amb una alegria suïcida, i l’antiga socialdemocràcia no sap quin ball ballar i s’agafa com pot a l’estil liberal, a la recerca d’un centre impossible.
Com que les classes mitjanes se senten vulnerables i nostàlgiques, tendeixen a anar allà on algú els promet el paradís perdut. ¿I què passa amb els autènticament vulnerables, és a dir, els pobres de solemnitat, un exèrcit cada cop més nombrós? Doncs que encara són més carn de canó de la ràbia política. D’aquí que allà on fa unes quantes dècades regnaven els partits comunistes (sobretot el francès i l’italià), campions de l’èpica de la lluita de classes, ara ho facin els neofeixismes més o menys dissimulats. El viatge d’un extrem a l’altre s’ha consumat, i encara ens costa explicar com ha pogut passar.
En l’última fase d’aquest periple, per fer possible el final de trajecte, als països civilitzats de la vella Europa –no hi compteu l’Espanya d’Abascal– l’extrema dreta ha anat endolcint els perfils dels líders, maquillant la seva agra i proverbial brutalitat. Sobretot foragitant la vella ombra del nazisme. Són els casos de Meloni i Le Pen a Itàlia i França, que acaben de partir peres amb els ultres nazis alemanys de l’AfD. Les dues lideresses han entès que per conquerir les classes mitjanes no poden violentar la tranquil·litat del personal benpensant, de manera que els seus racisme, classisme i negacionisme/relativisme climàtic els dissimulen rere un simple i clàssic patriotisme conservador que tot ho explica. Senzillament, "primer els de casa" (davant els immigrants, sense matisos ni miraments ni humanismes), "la família no es toca" (l’autòctona i tradicional, esclar) i la "civilització cristiana" tampoc (la identitat com a idealitzada foto fixa). ¿Algú recorda el vell carlisme decimonònic de "Déu, pàtria i rei"? Doncs el mateix però canviant la família reial per la família plebea, cadascú la seva. Orriols és el mateix.
El que tant Meloni i Le Pen com els seus col·legues menys amables tenen clar és que els cal un enemic ben identificable, d’aquí que ressuscitin el papus del comunisme, i sobretot que hagin convertit l’Islam en l’enemic demoníac a batre (han canviat jueus per islamistes, per això el seu suport a la Israel de Netanyahu). L’important és tenir un culpable fàcilment identificable. Que bé que els van les senyores amb vel, oi?
La idea que pretenen transmetre és la d’un fatxa moderat, l’oxímoron de moda avalat i blanquejat pel vell conservadorisme, el que representen, per exemple, Von der Leyen i Feijóo, que ja s’estan preparant per pactar-hi, conscients que l’extrema dreta està guanyant la batalla del discurs: retorn al nacionalisme excloent, fre al procés d’enfortiment de la UE i a l’agenda verda, la immigració com a culpable de tots els mals. En definitiva, cal tornar a l’ordre natural de les coses. Quines coses? Doncs els rols de gènere de tota la vida, una educació tradicional, el rebuig al multiculturalisme... Ordre! I amb Putin què fem? Que quedi clar que és l'enemic és la línia vermella que ha posat la dreta europeista per obrir pas a l’extrema dreta. Que Orbán s’ho pensi bé.
I si tot això passa a Europa, a les Amèriques tres quarts del mateix, però amb versió desfermada. Com que no tenen el pes de la història feixista, no els cal moderació: Trump és l’ultraric capitalista patriòtic i Milei, capitalista llibertari, la seva versió passada pel túrmix pseudointel·lectual. El resultat és el mateix: un individualisme exacerbat. Els rics ho són per mèrits propis, l’estat (igualador) és un destorb, els pobres són uns aprofitats. I punt. Compassió? Empatia? Equitat? "La concha de tu madre!"
