Deixar enrere el tacticisme

El personal sanitari treballem en un entorn que ens ensenya cada dia que viure no és només que el cor bategui, que hi ha turments innecessaris, i agraïm l’aprovació de la llei que regula l’eutanàsia i el suïcidi assistit. Això és el que esperem de l’activitat política parlamentària: que ens doti d’instruments que la societat podrà usar, que canalitzi peticions noves d’una societat amb nous problemes i que ara està més conscienciada per abordar-los. 

La receptivitat i la manera de posar instruments a disposició dels afectats per una determinada problemàtica és el que determina la ideologia de les majories parlamentàries. La qualitat legislativa, més que les proclames, és el que fa possible els canvis. Reforma sobre reforma, és això el que aconsegueix canvis de profunditat revolucionària.

Malauradament aquest acte legislatiu que ens situa entre els països més avançats a l’hora de decidir quan volem posar fi al patiment és una excepció en un panorama polític decebedor, en què altres reformes legislatives imprescindibles es podreixen als calaixos, d’altres només tenen un títol que sona a eslògan i –sobretot– la preocupació per la pitjor política, la que només afecta l’estatus dels que exerceixen la política, està allunyant els ciutadans reflexius i excitant els fanàtics.

La pandèmia ens ha fet perdre les poques certeses sobre la nostra organització social i la confiança dipositada en els que, en cada període, ens representen des de les institucions. L’OMS ens advertia que la durada de la pandèmia, més que la seva extensió, posaria a prova la capacitat de lideratge dels governs de tota mena per fer que les normes sanitàries que han d’evitar que es propagui i emmalaltim es compleixin per convenciment i no per imposició, per sentit de col·lectivitat i no per rigor sancionador.

De totes les dades que analitzen els organismes que enquesten la població, la que més m’impressiona fins a ferir-me és que durant la darrera dècada creix invariablement el nombre de joves que mostren indiferència sobre la tipologia, autoritària o per sufragi, de la composició de les estructures de govern.

Com més es denigra la política reflexiva, la de les solucions qualitatives, més apareixen polítics de frase fàcil i tòpica, els que parlen d’estructurar els governs per encabir-hi totes les expectatives del seu entorn immediat, més que no pas de qualitat legislativa per recuperar el prestigi de les institucions, per demostrar que el parlamentarisme pot recuperar vitalitat, calidesa, sensibilitat, qualitat, equitat i justícia.

Fatigats som més vulnerables, i no ens ajuden els espectacles de transfuguisme, beneït per qui els hauria de rebutjar, els canvis de jaqueta per mantenir càrrec, l’adaptació dels reglaments de les cambres de representació popular a circumstàncies personals, la claudicació en matèries difícils, els morts de covid com a arma electoral, els vicepresidents a qui els fa nosa el prefix, la incapacitat de pacte, la desaparició del consens, la perpetuació en els càrrecs per manca de renovació acordada per majories qualificades, les cúpules inexemplars enmig d’una pandèmia que com tantes altres provoca gravíssimes tragèdies familiars i autèntics estralls socials.

Tot és política i per a mi aquesta expressió no és pejorativa. Així vaig ser educada i així ho he considerat en tota la meva trajectòria vital. Però prefereixo l’estratègia argumentada, si la contraposem al tacticisme que confia en resultats immediats encara que sàpiga que no seran persistents, com no ho és el foc d’encenalls.

El primer senyal de respecte a una problemàtica tan greu com la que patim és prendre-se-la seriosament i fer propostes consistents. Ara que la salut de la població i els models sanitaris podien haver estat el gran tema per a la política reflexiva i propositiva, des dels hospitals hem hagut de presenciar mocions de censura d’assaig, eleccions anticipades per intentar que l’extrema dreta s’instal·li encara més en el nucli de l’essencialisme espanyol i en el pitjor nucli de la pandèmia, ministres que deixen el ministeri de Sanitat per raons electorals, vicepresidents d’Afers Socials que busquen portes de sortida i les diferents faccions de l’independentisme català assajant cada dia com colpejar-se més dolorosament el fetge, mentre l’expresident que els va presidir s’encarrega d’ensorrar-los en el fang. Fatigats som més vulnerables, i la manera que està tenint la política de respondre a aquesta greu pandèmia suma fatiga a la fatiga.

Montserrat Tura és metge i exconsellera de Justícia i d'Interior.