La DANA ens encongeix. Ens fa sentir la impotència humana que la naturalesa posa en evidència quan deixa anar la seva fúria i ens recorda la precarietat d’una espècie que massa sovint perd la noció dels límits.
La tragèdia ens interpel·la. I sovint no ho volem escoltar, la dinàmica ens porta a passar el dol de pressa i tornar a la senda de l’oblit. Quina part de la tragèdia és imputable a l'acció humana? No val atrinxerar-se en la fatalitat. La humanitat ha avançat per la via del progrés tecnològic, a poc a poc durant la major part de la seva existència però amb una acceleració espectacular a partir de la modernitat, que en aquest inici de segle s’ha disparat de manera exponencial. En aquest procés, la degradació del planeta, l’impacte sobre l’atmosfera, sobre l’embolcall que protegeix la vida, està adquirint nivells extraordinaris. Els instruments que tenim són molt més potents, però la degradació del planeta amb les despeses energètiques que exigeix tot plegat, també. El risc creix, fins a arribar a generar sorprenents pèrdues del sentit de la realitat. I les relacions de poder canvien. Algunes grans multinacionals, liderades per persones totpoderoses que creuen que el món està a la seva disposició, exerceixen cada cop més pes sobre el poder polític i sobre la ciutadania. Què li importa a Elon Musk la degradació del planeta? I es guanyen la gent atrapant-los en la mentida.
Els governs s’han deixat arrossegar per les dinàmiques de poders econòmics que volen convertir cada tros de la terra en negoci. I així s’ocupen impunement els territoris, construint allà on calgui, sense cap consideració pels riscs que generen. I ara –un cop més– a València les aigües han escombrat cases i edificis –amb persones dins– que no havien d’haver-se construït mai allà on eren. I tota mena d’equipaments construïts des de la imparable lògica especulativa, allà on no tocava, s’han vist desbordats per l’aigua que baixava desenfrenada. Passarà aquesta DANA i seguirem igual. I ens tornarem a lamentar en la pròxima tragèdia. I alguns diran que són riscos inevitables. El preu del progrés. Com ho expliquem a les famílies dels morts?
La DANA interpel·la també la política: la frivolitat dels que només pensen a compensar els que manen, és a dir, certs poders econòmics. La DANA és una catàstrofe, una fatalitat contra la qual no es pot fer res, diuen. Sempre estarem en perill, tots ho sabem, i tots som conscients de la precarietat d’un ésser que viu quatre dies. Però es podria fer molt més si la política fos capaç de posar al seu lloc els poders –que són gent com nosaltres–, que cada cop de manera més evident marquen el camí i creuen que tot els està permès. I ja s’estan carregant les democràcies que queden. Veurem quines notícies arriben d’Amèrica dimarts vinent.
