BÚNQUER. La nit electoral hi haurà titulars de tota mena. La majoria no els sabem i amb prou feines els podem predir, perquè l’abstenció serà alta i les enquestes segurament són menys premonitòries del que és habitual. Però hi ha un titular que sí que podem preveure: el vot al centredreta espanyolista (el trifachito, com en diuen en castís) patirà una forta caiguda. Encara que el PP es recuperi i que Vox entri al Parlament, és difícil que s’arribi als 40 diputats que van reunir Arrimadas i García Albiol ara fa tres anys. Això hauria de ser una bona notícia per a qualsevol demòcrata. Però, és clar, aquests votants perduts pel búnquer no s’han pas evaporat. Alguns persistiran en la seva opció; uns quants s’abstindran; d’altres (potser dos o tres) hauran tingut una epifania sobiranista. Però la major part aniran a votar Salvador Illa. És per això que el PSC està en condicions de disputar la victòria: perquè és l’opció dels votants unionistes de tota mena. Per això Illa va molt amb compte amb el que diu: intenta no recordar que el seu partit es diu d’esquerres i governa amb Podem. Per això, també, fa la campanya molt majoritàriament en castellà. Aquesta és potser la campanya menys ideològica del PSC en tota la seva història, la més espanyola, i la menys ambiciosa: es basa en una consigna -“passar pàgina”- ideal per a un públic fatigat i malhumorat.
VOX. És clar que aquesta estratègia té un sostre, i ni tan sols reunint una part del vot útil el PSC pot aspirar a governar en solitari. De fet, potser ni tan sols serà el primer partit. Però en qualsevol cas, el candidat es veuria obligat a buscar aliances del tot estrafolàries. Amb el bloc independentista en contra, Illa necessitarà els vots de la resta de la cambra -dels comuns a Vox-. Això, després de la investidura d’Ada Colau, ja no és pecat entre certes esquerres. Vox ha entrat en el paisatge constitucional espanyol fa temps, Pedro Sánchez va elogiar el seu “sentit d’estat” fa pocs dies, i divendres Carmen Calvo, quan li van preguntar per la crida d’ERC a barrar el pas al feixisme, va respondre: “¿Pero qué fascismo? ” Això és Espanya i per tant això és en part Catalunya, ens agradi més o menys. Haurem de sentir al nostre Parlament que el Raval és “un estercolero multicultural ”, com fins ara hem hagut de sentir que els presos són “los golpistas del Hotel Lledoners ” i que el català és una llengua opressora. Ara bé: una cosa és sentir-los bramar i una altra donar-los la clau de la governabilitat a Catalunya. I aquest és el sentit últim del vot al PSC. No dubto que Illa és un demòcrata, però, si vol governar, Vox, Ciutadans i el PP poden marcar l’agenda política del país.
AMENAÇA. Els dos principals partits independentistes s’han passat els últims tres anys discutint per l’hegemonia del seu espai. És comprensible, perquè qui perdi aquesta batalla segurament haurà de fer front a una autèntica catarsi, una profunda renovació interna. (De fet, crec que Junts l’haurà de fer encara que guanyi.) El sobiranisme té, si més no, dos problemes. El primer és que, tot i ser un moviment de majoria esquerrana, fins ara l’han liderat els hereus de CiU, a causa de la divisió del vot entre ERC i la CUP. El segon és que, a diferència del 2017 -sota l’ombra funesta del 155-, li costa més apel·lar a l’èpica per mobilitzar el seu electorat. Ara l’impacte de la crisi, la por als contagis i la sensació d’immobilisme poden fer que molts votants desil·lusionats es quedin a casa. Els partits sobiranistes tenen una setmana per convence’ls que el dia 14 toca fer pinya davant d’una amenaça molt seriosa: la del feixisme, i la dels que, com Carmen Calvo, no saben identificar-lo ni tan sols quan el tenen davant dels nassos.
