La fascinació dels totalitarismes
Què tenen de fascinant les ideologies totalitàries perquè hagin resultat i resultin tan seductores per a molta gent? I hi ha una segona part de la pregunta encara més inquietant: aquesta fascinació, ¿té més a veure amb l’emissor, amb el discurs dels líders, partits o mitjans que el formulen, o més aviat recolza en els receptors, en els ciutadans diguem-ne “normals”?
En el costat dels emissors intel·lectuals de caràcter més filosòfic, ¿què és el que impulsà pensadors rellevants, Heidegger, Schmitt, Lukács, Sartre, o fins i tot en alguns moments Benjamin o Foucault, a abraçar idees i donar suport a moviments totalitaris? O, tal com ho formulava l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán referint-se a un intel·lectual de l’època, “¿cómo una persona tan inteligente puede llegar a ser tan tonta?” (una formulació que trobo quasi insuperable). L’actitud d’alguns intel·lectuals de voler esdevenir fars polítics o morals no està sovint relacionada amb els mèrits o demèrits de la seva filosofia –tot i que a vegades es detecten dèficits de coneixements empírics, històrics o científics–, sinó amb qüestions més prosaiques (motius de supèrbia personal o de rebel·lia davant d’un establishment acadèmic anquilosat).
D’altra banda, veiem que els dirigents polítics d’extrema dreta defensen idees molt menys elaborades. Entre altres destaquen una visió només negativa de les migracions transnacionals vistes com a causa de problemes socials i laminadores d’identitats nacionals; un antieuropeisme en defensa de sobiranies estatals; un conjunt de simplificacions populistes del tipus elits-“poble” en què les primeres serien corruptes o extraviades i el segon un conjunt homogeni d’individus indefens però mobilitzable.
Finalment, en el costat dels ciutadans apareixen factors com el rebuig a uns règims polítics percebuts com a aliens als seus interessos; la recerca de culpables de la precària situació socioeconòmica de determinats sectors (aturats, joves, etc.); l’autoimatge positiva de participar en un suposat canvi revolucionari; la defensa d’un nacionalisme de caràcter il·liberal, i la confiança en líders que apel·len a les emocions més que a una racionalitat informada. Les noves xarxes socials no ajuden, no són precisament un exemple de racionalitat analítica, sinó més aviat el campament d’una negativa i anònima immediatesa emocional.
Sabem que pensar bé costa, exigeix energia, temps i rigor. Irònicament, pensar bé els fa mandra a la majoria de sàpiens.
Les paraules de Gaziel en una crònica periodística d’un míting de Lerroux (1910) segueixen d’actualitat: “[...] em semblava estrany que amb uns hams tan rudimentaris i sense esquer substanciós de cap mena es pogués haver tant de peix” (Tots els camins duen a Roma. Memòries, vol II).
En termes democràtics, i sobretot liberals, resulta preocupant la solidesa del suport a Trump de milions de ciutadans dels Estats Units, així com l’ascens de partits d’extrema dreta en molts països europeus desenvolupats (Alemanya, França, Itàlia, Espanya, Suècia, Finlàndia, Països Baixos...) i altres no tan desenvolupats (Brasil, Argentina...). Ho veurem en les pròximes eleccions europees.
Catalunya té alguns debats democràtics pendents. Un dels més importants és el de la immigració transnacional. Es tracta d’un tema de necessitat (mercat de treball, baix índex de fecunditat propi), però que alhora presenta derivades incòmodes de concepte, valors i gestió en diversos àmbits (educatiu, lingüístic, cultural, seguretat, habitatge, salut...). A Espanya, Vox és un partit clarament identificable com d’extrema dreta. Tanmateix, és extrema dreta l’Aliança Catalana de Ripoll? L’extrema dreta fa de l’antiimmigració un dels seus postulats bàsics, però l’argument invers no és necessàriament cert. Aliança Catalana segueix, efectivament, els paràmetres de l'extrema dreta en relació sobretot amb la immigració de caràcter islàmic. Parla, per exemple, de "reconduir les ajudes i serveis públics als ciutadans de Catalunya i no als ciutadans estrangers". Tanmateix, defensar la conveniència de regular la immigració, com fan altres organitzacions, si està exempt de racisme vers determinats col·lectius, no permet titllar un partit com d’extrema dreta (pot ser liberal, socialdemòcrata, etc. en altres temes: democràcia, drets LGTBI, economia, educació, cultura). La recent escissió antiimmigració del partit d’esquerres alemany Die Linke no és una anècdota. Qualificar-la d’extrema dreta no té gaire sentit.
Davant la complexitat del fenomen migratori, paraules com integració o inclusió es revelen molt insuficients. Integració, inclusió, a què? Les diferents respostes estan avui bastant amagades. Estem davant d’un tema que desborda tant els plantejaments tradicionals de la dreta com els de l’esquerra “bonista” que defuig abordar els problemes empírics o s’atrinxera en posicions merament moralistes. Cal un debat seriós, confrontant-lo amb dades, context i amb els principals actors implicats.
De moment, el segle XXI no és propici a les democràcies. En aquest sentit, crec important rellegir i repensar bona part del que deien alguns pensadors en els confusos moments d’entreguerres i de la postguerra quan defensaven els valors i, sobretot, les institucions i procediments de les democràcies liberals. És el cas de M. Weber, R. Aron, A. Camus, H. Arendt o I. Berlin.
Dos exemples: “[...] veiem com la intel·ligència busca justificacions a la por i les troba fàcilment, perquè cada covardia té la seva filosofia”. (A. Camus, Escrits llibertaris).
“L’enemic del pluralisme és el monisme: l’antiga creença que existeix una harmonia única de veritats en la qual tot encaixa si és genuí. [...] Alguns en diuen fanatisme, però el monisme es troba en l’arrel de tot extremisme” (I. Berlin, El meu camí intel·lectual).