Criticar els polítics és un recurs agraït. Es pot obtenir l’aplaudiment fàcil i la complicitat de qui ho escolta, ja sigui en una sobretaula, en un discurs o en una tertúlia. Com en tots els àmbits, igual com passa amb els metges, els lampistes, els mestres o els informàtics, de polítics n’hi ha que ho fan bé i d’altres que ho fan malament, n’hi ha de ganduls i de treballadors i n’hi ha d’honestos i d’altres que són tèrbols, però generalment els polítics tenen presumpció de culpabilitat. Esclar que, pel fet de ser representants escollits a través de les urnes, han d’acceptar un grau de crítica més gran que els ciutadans anònims, però l’escrutini a què se’ls sotmet ha de tenir límits. Pels errors, la incompetència o la corrupció d’alguns, que n’hi ha, és injust posar-los tots en el mateix sac.
En una societat democràtica, la política i la gent que es dedica a la política són necessaris, com també és necessària la crítica i el control que se’n fa des dels mecanismes institucionals o a través dels mitjans de comunicació. Però el descrèdit és tan gran que defensar les bondats de la política i posar en valor que hi hagi persones que s’hi vulguin dedicar de seguida genera sospites i recels, i es dona per suposat que hi ha algun interès ocult.
Aquests dies hem vist com l’anunci del meteoròleg Tomàs Molina, que serà el número dos d’Esquerra a les eleccions europees, o el de l’empresària Anna Navarro, que ocuparà el segon lloc a la llista de Junts a les eleccions del 12 de maig, han generat un gran debat, i s’han dedicat moltes energies a criticar-ho, amb comentaris de tota mena destinats a caricaturitzar o a devaluar aquest gest. Ni per a l'un ni per a l’altra dedicar-se a la política és l’opció còmoda i fàcil. Són professionals d’èxit en el seu àmbit, que es guanyen millor la vida ara que després des de l’escó, i que no tenien cap necessitat d’airejar als quatre vents el saldo del compte corrent o si tenen un pis o una hipoteca. Però han pres la noble decisió de creure que poden aportar la seva experiència i el seu coneixement i posar-los al servei del conjunt de la societat. I això mateix que ara fan ells, ho fan també moltes persones que, sense ser populars, creuen que la política és necessària per transformar la societat.
Afortunadament, al llarg dels temps hi ha hagut altres exemples d’això. En el seu dia, Andreu Mas-Colell, per citar-ne un, va acceptar posar-se al capdavant de la conselleria d’Universitats per contribuir a forjar un model de recerca que està donant bons fruits al país. Segur que per a ell hauria estat molt més còmode i profitós quedar-se a la universitat i no enfangar-se en el món de la política. Per ser honestos, també cal dir que hi ha hagut invents que no han funcionat perquè la vanitat o l’oportunisme han pesat més que la voluntat de servei.
Per desgràcia, poca gent sap o vol saber l’esforç que fan cada dia els alcaldes i alcaldesses, amb els seus equips de regidors, perquè les coses del seu municipi funcionin. I el mateix es pot dir de la gran majoria de responsables polítics que estan al capdavant dels governs, que moltes vegades es desviuen per tirar projectes endavant, sense mirar el rellotge, i ho fan amb grans sacrificis personals i familiars. Segur que no tots ho fan així, però molts sí, i cal dir-ho.
Com a societat ens aniria millor si donéssim més valor a la política i entenguéssim que com més bons siguin els polítics més èxits col·lectius tindrem. Però ara anem en la direcció contrària. Per a molts professionals i moltes persones de vàlua, dedicar-se a la política és un esport de risc. Es paga un preu difícil d’assumir perquè molts poden veure compromès el seu retorn a la via laboral per l’estigma que pot suposar tenir un compromís polític, perden una part substancial de la seva intimitat i poden –encara que dir això sigui impopular, perquè en altres casos no és així– guanyar menys diners que amb la seva feina.
El missatge que dona Tomàs Molina, i d’altres –com Navarro– que fan aquest pas, és molt positiu. Surt del confort que pot donar la popularitat i es posa al mig de la diana, fent prevaldre el seu compromís i les seves conviccions i amb ganes d’aportar la seva experiència en favor de les polítiques que ajudin a combatre l’emergència climàtica, que cada dia és més òbvia. Segur que ara es troba més gent que li pregunta "Tomàs, per què ho fas?" que no pel temps que farà el cap de setmana.
