La farsa de la llei electoral (1935)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsPotser serà útil als nostres lectors aficionats a la política, ara que torna a passar a primer pla la qüestió de la llei electoral, de recordar les incidències que aquesta qüestió ha tingut en l’ambient polític responsable. Aquestes incidències són literalment grotesques i el seu entrellat constitueix una de les farses més desagrables del present bienni. De la lectura dels diaris, el lector ingenu deduirà probablement, que aquests últims mesos ha existit a Madrid un vertader desig de fer una llei electoral equilibrada i justa per a tothom. Això no és cert. [...] Durant el primer bienni, el senyor Azaña [d’Izquierda Republicana] retardà tant com pogué l’elaboració d’una llei electoral, per la temença que, una vegada aprovada, el poder moderador dissoldria el Parlament. En el segon bienni, el senyor Gil Robles [de la CEDA] ha estat dominat pel mateix estat d’esperit i ha tingut la mateixa temença. Quan no pogué més, el senyor Azaña feu aprovar una llei electoral al seu gust, terriblement majoritària, perquè es pensava que guanyaria. Ara, el senyor Gil Robles vol també una llei amb premi a la majoria, perquè es pensa que aquesta és la seva pròpia conveniència. El senyor Azaña s’equivocà i és possible que, en més o menys gran part, s’equivoqui el senyor Gil Robles. En tot cas, una i altra posició impliquen una voluntat de correcció de l’interès nacional, a favor de l’interès del partit. El senyor Lerroux i els radicals, els melquiadistes i els agraris, han defensat sempre el mateix: el retorn a les circumscripcions petites. Aquest criteri, teòricament acceptable, té només l’inconvenient que ressuscitaria, si s’implantava, la compra de vots en gran escala i les filtracions del diner en la política. Les immoralitats de la compra de vots desgastaren enormement les institucions de la monarquia; ¿a què no s’arribaria avui, que no hi ha ni fre ni llei en cap ordre de la vida? Els partidaris de la tendència que al·ludim, en exposar llurs punts de vista, es fan càrrec de la força de les objeccions que s’han formulat i això els manté en un estat de perplexitat i de silenci -perplexitat que dificulta la solució del problema. Aquests elements, en la farsa general, fan el paper de badocs. La representació proporcional pura que com a desideràtum màxim i el sistema majoritari amb la proporció de la llei Maura de 1907, que com a desideràtum mínim ha defensat la Lliga Catalana [de Cambó], ha trobat, en alguns elements de l’esquerra moderada i de certs elements de la CEDA, com en el grup Jiménez Fernández [del sector demòcrata cristià], una valuosa adhesió indubtable. [...]