Què faries d’uns dies lliures?

A l’Europa oriental, una dona intel·ligent i sensible m’explica que li ha sortit una nova feina, que deixa la que té ara, i que entre l'una i l’altra té unes setmanes lliures. Em pregunta què en faria jo, d’aquestes setmanes lliures.

A l’altre extrem d’Europa, a casa nostra, una dona intel·ligent i sensible m’explica que li ha sortit una nova feina, que deixa la que té ara, i que entre l'una i l’altra té unes setmanes lliures. Em pregunta què en faria jo.

Què en faríeu, vosaltres? Us demano que hi penseu un moment.

Les dues dones opinen que no volen convertir aquestes setmanes en unes vacances i prou. Volen fer-ne alguna cosa realment especial i fèrtil. Són conscients que la vida laboral característica del capitalisme avançat és un contínuum sense fissures de setmanes, mesos i anys de feina i pressió, puntejats només molt de tant en tant per algunes vacances, algun permís de maternitat o de paternitat, o alguna baixa laboral per una grip. I, per això, conceben l’ocasió que tenen ara com a realment excepcional. Volen estar a l'altura del privilegi que els ha estat concedit i no malgastar-lo amb qualsevol futilesa.

Hi rumien. En parlen amb parents i amics. Dubten de si decantar-se per una activitat que les satisfaci en el pla estrictament personal o si formar-se professionalment en algun aspecte important, que pugui contribuir a millorar l’ambient del lloc on treballaran, per exemple, o a tenir més impacte positiu en l’entorn. Finalment, em diuen que ja s’han decidit. Aquestes dones no sabran mai res l’una de l’altra, i duen unes vides prou diferents, però la seva elecció és la mateixa: faran un curs d’Excel.

Em vaig quedar tan estupefacta que he trigat dos anys a escriure-ho. Aquestes dones, no cal que us ho digui, són capaces d’aprendre a dominar l’Excel en qualsevol moment. I, tanmateix, han decidit dedicar-li uns dels dies més excepcionals de les seves vides.

Al meu entendre, l’anècdota reflecteix dues lògiques que de mica en mica s’han anat infiltrant en les nostres vides. La primera lògica és la pròpia de la cultura de l’Excel, el document per antonomàsia de la rendició de comptes. L’Excel neix de la voluntat de plasmar en xifres concretes la complexitat de la realitat. La cultura de l’Excel consisteix a creure que la sensació de control que excelitzar la realitat comporta és fonamental per tal que el món funcioni bé. Podria limitar-me a dir empresa en lloc de món, però l’Excel ja s’ha incorporat com a element de gestió en les vides personals de moltes persones molt més enllà de la feina. Així, la cultura de l’Excel es basa en la idea que excelitzar la realitat millora les vides en general. Són paraules majors. Heus aquí una de les raons per les quals les dues dones decideixen apuntar-se a un curs d’Excel.

L’Excel pot ser extraordinàriament útil, per descomptat. Però es converteix en terriblement perillós quan s’utilitza en processos de presa de decisions que només tenen en compte les realitats excelitzables. Què passa amb tot el que en queda fora? Quin lloc hi ocupa tot el que és valuós, però que no es pot quantificar? La llista és molt llarga i segur que de seguida us ve al cap un reguitzell d’intangibles valuosos, però no quantificables que no s’han tingut en compte a l’hora d’avaluar processos, persones, o de prendre decisions importants. No m’hi entretindré. S’ha escrit a bastament sobre el tema. Per referir-me només a una de les reflexions més recents sobre la qüestió: Remedios Zafra, a El informe. Trabajo intelectual y tristeza burocràtica (Anagrama, 2024), reflexiona si, amb aquests sistemes, estem creant sentit o simplement "aparença de sentit", i es lamenta amargament de la “tristesa burocràtica” i la desafecció que l’acompanya.

Però l’anècdota posa damunt de la taula encara una altra lògica, que té a veure amb les noves tecnologies en general: una de les raons per les quals les noves tecnologies són desitjades i devorades amb avidesa és que intimiden. Fan sentir petites i indefenses fins i tot les persones més lúcides, amb idees pròpies i ben ubicades al món, com és el cas d’aquestes dues dones. Cada cop més, hom mesura part de les seves capacitats en funció de la seva capacitat d’adaptar-se al ritme frenètic d’aparició de nous artefactes, aplicacions i programaris. Ja en saps prou? Vols dir que estàs realment al dia? Com pot ser que encara no sàpigues que ha sortit la nova versió de l’enèsim artefacte o programari? S’apodera de nosaltres, aleshores, la mala consciència. I són aquesta sensació de petitesa i aquesta mala consciència, em sembla, el que va dur les dues dones de l’anècdota, lúcides, vives i ben espavilades, a desaprofitar els dies lliures que l’univers els havia concedit. 

Em demano quants de nosaltres realment hauríem estat capaços d’escapar-nos d’aquesta mateixa trampa. També em demano, encara dos anys després, què haurien pogut fer aquestes dues dones que valgués realment la pena.  I m’adono que no sé concloure l’article amb una via lluminosa, perquè aquesta és l’altra: em mortifica la idea d’estar amonestant aquestes dones perquè fessin alguna cosa que realment hagués valgut la pena fer, com si no s’hagués tractat massa vegades ja les dones com si fossin menors d’edat i no fossin competents per triar allò que els sembli més apropiat de fer, i tan amples. Vull dir que caic en la paradoxa de saber-me greu veure-les tan empetitides davant les noves tecnologies i, alhora, les empetiteixo fent-los saber que penso que no han sabut triar prou bé.