Les FARC i la possible fi del conflicte colombià

Fa pocs dies les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) van complir la seva promesa d'alliberar 10 ostatges -policies i militars- que han estat captius a la selva durant més de 12 anys. Les FARC també s'han compromès a abandonar la pràctica dels segrestos destinats a obtenir un rescat. Aquests gestos es podrien convertir en el principi de la fi de dècades d'enfrontaments violents a Colòmbia.

Les FARC van néixer el 1964 proclamant des de la ideologia comunista que representaven la població rural pobra contra l'estat colombià. Per finançar la seva lluita política i militar recorren al segrest, l'extorsió, la mineria il·legal i les drogues, de les quals controlen el cultiu, la producció i el tràfic.

El president Juan Manuel Santos ha posat com a condició per iniciar les converses que s'acabin definitivament els segrestos. És força revelador que, alhora que prometien aturar-los i posar en llibertat tots els militars i policies que retenien com a ostatges, les FARC hagin demanat al govern l'inici de converses. Santos ha reaccionat amb cautela, però tot i que hi ha moltes raons per a l'escepticisme, els alliberaments s'han de veure com un primer pas i un motiu per avançar cap a unes negociacions.

Fa molts anys que les FARC no havien estat tan febles com ara, però no estan derrotades ni de bon tros. La política de seguretat democràtica de l'expresident Álvaro Uribe, que tenia per objectiu la cúpula de l'organització guerrillera, va restringir les àrees d'operació de les FARC i les va debilitar. Aquest èxit militar, però, va quedar parcialment entelat pels vincles entre les forces armades colombianes i els grups paramilitars i per les violacions dels drets humans comeses per l'exèrcit.

Amb tot, les FARC no van desaparèixer: van recuperar les tàctiques de la guerra de guerrilles i amb explosius i mines antipersona feien créixer la nòmina de víctimes cada dia. A l'interior del país comunitats rurals senceres continuen immerses en la realitat de la guerra; la crisi humanitària no s'ha acabat. Només al febrer els atacs de les FARC van ocasionar més de 25 morts i uns 130 ferits, la majoria civils. Aquest conflicte continua provocant els desplaçaments de la població en un país que, segons algunes fonts, és el que té més desplaçats del món.

Després de 50 anys de lluita, és evident que la guerra entre l'estat colombià i les FARC no es pot guanyar al camp de batalla. Els membres del grup armat s'amaguen cada vegada més en comunitats aïllades; els atacs constants contra militars i policies, així com les víctimes de les mines terrestres, erosionen les forces de l'estat; el tràfic de drogues, l'extorsió i la mineria il·legal donen estabilitat financera als insurgents, i la feble presència de l'estat en moltes parts remotes del país els permet intimidar i dominar la població.

Després del traumàtic fracàs, fa deu anys, del procés de pau del Caguán, els colombians senten un profund ressentiment davant de qualsevol solució que pugui oferir un avantatge polític a les FARC. Però les condicions han canviat. Avui dia el govern actua des d'una posició de força que li hauria de permetre controlar millor les possibles negociacions.

Durant aquests últims 18 mesos, hi ha hagut importants iniciatives governamentals que han abordat les principals causes del conflicte i han preparat així el terreny per a la pau. La Llei de Víctimes, que és sens dubte la més important de totes, projecta atorgar compensacions a uns 4 milions de víctimes i retornar uns 3 milions d'hectàrees de terres robades. Posteriorment caldrà tirar endavant altres iniciatives per oferir oportunitats econòmiques, serveis públics i protecció a la població de les àrees conflictives, i per reduir les flagrants desigualtats socials de Colòmbia.

També és evident per què les FARC han d'estar disposades a negociar. Aquest grup armat ha perdut gairebé tota la seva legitimitat al país i a l'estranger i, per tant, li interessa fer servir la força que encara li queda per negociar abans de fragmentar-se o debilitar-se encara més. Els segrestos són un tema molt sensible per a la societat colombiana, i aquest pas podria ajudar a millorar la valoració política de les FARC.

Les FARC tenen ara l'oportunitat de començar a dissipar la gran desconfiança que provoquen demostrant la seva voluntat i capacitat de complir la seva promesa. Ara que han posat en llibertat els últims militars i policies retinguts com a ostatges, les FARC han de donar unes explicacions ben clares sobre l'elevat nombre de civils que encara mantenen captius i el seu estat de salut, i finalment alliberar-los.

Després de reconèixer que aquests alliberaments són un primer pas important, i un cop s'hagi demostrat que les FARC han complert la promesa d'aturar els segrestos, el govern hauria de plantejar-se la possibilitat d'arribar a més acords. Uns acords que vinculessin les dues parts a les normes del dret internacional humanitari, juntament amb uns mecanismes de control independents i creïbles que garantissin l'exigència de responsabilitats pels abusos, contribuirien a generar la confiança entre els uns i els altres, i dintre de la societat colombiana en general, i això aplanaria el camí cap a un procés de pau.

Els actors nacionals hauran de ser els principals protagonistes de la consecució de la pau, però la comunitat internacional ha de deixar ben clar que fa costat als colombians mentre el país es prepara per posar fi a un dels conflictes interns més antics del món.

Fa alguns anys que s'ha difós la percepció errònia que Colòmbia ha entrat en una fase de superació del conflicte, però la persistència dels enfrontaments encara afecta les vides de milions de persones i consumeix una considerable part de la riquesa del país. L'actual oportunitat de posar fi a aquest conflicte és massa important per desaprofitar-la.