Els fantasmes de Stamford Bridge

Cap d'EsportsNo m’agrada Stamford Bridge. És un camp petit, incòmode, on la gespa no sol estar bé i, per la part que em toca, no es treballa bé des de la tribuna de premsa. Tot i que, com solen fer els clubs anglesos, hi tenen un cuiner que et dona menjar per fer-te passar el fred. Però és un camp complicat. El Barça sempre hi ha patit, ja des d’aquella derrota amb Van Gaal i el noruec Flo fent gols com també després, amb Mourinho, Lampard i el gol tan bonic de Ronaldinho que no va servir de res. Si, hi ha el gol d’Iniesta, però també Drogba fent de les seves, els pals de Cesc i Alexis Sánchez, Del Horno caçant Messi i el record d’aquelles semifinals en què Torres va acabar classificant un dels pitjors campions d’Europa de tots els temps. No, el Bridge no és un camp per anar-hi a passejar. I arribar-hi després de tres partits de Lliga en què el Barça no ha estat del tot entonat encén les alarmes.

En un futbol tan esbojarrat, amb poc seny, un Madrid mediocre a la Lliga se sent campió d’Europa de nou després de guanyar el PSG. I els francesos se senten miserablement tristos esperant la tornada. No hi ha ni memòria ni justícia. La Champions s’ha convertit en la foguera de les vanitats, i entre els clubs grans només val guanyar. Només val ser el millor, el més admirat, el més lloat. I aquest Barça que no perd a la Lliga pot ser cremat públicament si dimarts té un mal dia. Si dimarts arriba una derrota, aquest Barça serà esbudellat fins que torni a guanyar. No hi ha cap mal a voler guanyar, però caldria ser prudent quan en la recerca del triomf es menysprea tota la feina feta pels altres, tota la feina feta abans. Només un club pot guanyar la Champions i, passi el que passi a Europa, el Barça està fent una gran temporada. Encara que perdi dimarts.

Però la millor garantia és que el Barça és el primer que sap què li espera dimarts. I els campions no veuen fantasmes ni es queixen del Bridge. Al contrari, els agrada. Per això alguns són campions i uns altres no.