El fantasma i la història

A excepció dels anònims artífexs de la Bíblia, dels quatre Evangelistes i de Mahoma, cap autor ha tingut l’èxit popular que va tenir fins ben entrat el segle XX Karl Marx. Ara que escassegen els seus lectors val la pena preguntar-se el perquè d’aquell èxit i el perquè de la seva posterior decadència. Aquesta última sembla clara: una ideologia com la de Marx havia de començar a decaure quan triomfés. És el destí de qualsevol ideologia revolucionària i molt més del marxisme, que s’havia erigit com a explicació totalitzadora del passat i com a profecia imbatible del futur. Faltava, però, la part més dèbil de la cadena: el present. I quan el marxisme es va fer present en els anomenats països socialistes es va obrir el procés de demolició.

Ara bé, per què l’èxit popular va arribar a ser de tanta envergadura? És evident que els lectors massius no procedien de textos complexos com El capital o altres escrits d’economia política o de filosofia. Hi havia d’haver un text que en el seu moment concentrés la pulsió lectora dels adscrits al somni revolucionari. Aquest text, escrit per Marx i Engels, no era altre que El manifest comunista, un relat amb una primera frase genial –que s’apodera de tota una època– i que recorre amb una velocitat endimoniada la travessia de la història.

Fa uns anys vaig tornar a llegir El manifest comunista amb curiositat literària. Vaig confirmar les meves sospites: tenia una capacitat de síntesi només igualada per algunes epístoles de sant Pau. Circulava per la història amb un sobirà desdeny pel matís i amb una tan elevada convicció de la possessió de la veritat que el feia contagiós per als que eren propensos a creure. A la seva manera era una peça d’absoluta mestria tot i el seu contingut violentament reduccionista. A més tenia la virtut –com les cartes de sant Pau– d’unir amb una facilitat prodigiosa la teoria i la pràctica. Havia de vèncer, i va vèncer. Transitòriament, com totes les victòries.