Fantasies del segle passat (1996)
Peces històriques
De l’article de Joan F. de Lasa (Barcelona, 1918-2004) a la secció de televisió de Serra d’Or (II-1996). Perspectives de fa uns trenta anys sobre els avenços de les tecnologies de la comunicació amb una mirada retrospectiva del crític de cinema Joan Francesc de Lasa a profecies del segle XIX. Dibuix aparegut a la revista The Forum el febrer de 1889.
En aquest moment en què ens trobem implicats en un autèntic guirigall de noves tècniques i de fantàstiques innovacions –el telèfon mòbil, els continus progressos de la informàtica, l’arribada de la televisió per cable, el quasi misteriós Internet, etc.–, tothom malda per veure-hi més enllà –o almenys així ens ho sembla–, si bé malauradament encara tenim, en termes generals, una televisió ancorada en vells tòpics i gairebé tots ens sentim de vegades víctimes i de vegades esclaus d’uns conceptes i d’unes estratègies terriblement caducs. I, amb tot, ara ens asseguren que gràcies a la «capsa de Pandora» coneguda com a d-box (Digital Box) ben aviat els televisors es convertiran en equips multimèdia i així tots podrem anar a comprar per les línies de la televisió, accedir a Internet o esplaiar-nos amb el darrer videojoc llançat al mercat. Quasi un somni, efectivament. Potser per això m'he divertit tant en descobrir –al llarg de les meves recerques entorn del centenari del cinema– un parell de referències al futur de les invencions audiovisuals, referències que daten, ni més ni menys, que dels anys 1884 i 1889, signades respectivament per A. Robida i Jules Verne, i en les quals aquests coneguts autors informaven llurs lectors sobre possibles conquestes tècniques, previstes, segons el primer dels escriptors esmentats, per a mitjan segle XX, o segons Verne –molt més cautelós–, per a la fi del segle XXIX. Però coincideixen ambdues, diguem-ne profecies, sobre el que podria ésser algun dia quelcom semblant a l’actual televisió. Robida situa la inauguració del que en diu telefonoscopi l’any 1945, mentre que el gran Jules Verne es remunta fins al 2889 com a data de la invenció del fonotelefoto. Diu Robida en un capítol del seu volum El segle XX. La conquesta de les regions aèries, editat el 1884, que "el vell telègraf elèctric ha estat destronat ja pel telèfon, i després pel telefonoscopi, que és la màxima perfecció del telèfon i gràcies al qual l’art dramàtic guanya elements d’una immensa prosperitat, perquè les audicions teatrals telefòniques han entusiasmat els que ara [ho situava l'any 1945], a més d’escoltar, poden veure l’obra". "Així, els teatres aconsegueixen, a més dels seus espectadors corrents, una gran quantitat de clients connectats des de casa al teatre gràcies al fil del telefonoscopi [...]. Per la seva part, Jules Verne, en el seu article “La jornada d'un periodista americà”, publicat el febrer de 1889 a la revista internacional The Forum, ens explica que «aquest 25 de juliol del present any 2889, en despertar, Francis Benett va fer funcionar el seu fonotelefoto [...], el telèfon, completat per la telefoto», i així va ésser com [...] va veure la seva dona reproduïda en un espill telefòtic, malgrat l’enorme distància que el separava d’ella. Dolça visió. Un poc fatigada del ball o del teatre del vespre, Mrs. Benett encara és al llit. Encara que sigui migdia, dorm, amb el seu cap encantador enfonsat en les randes del coixí. Però s’agita..." […] Penseu que quan Robida escrivia aquestes coses encara havien de passar onze anys fins que els germans Lumière presentessin el seu Cinématographe al Salon Indien del Grand Café, de París, i que també Verne es va anticipar sis anys a l’aparició del cinema, que si el 1895 fou només una pura curiositat de fotos animades, amb el temps havia d’arribar a ésser el més gran espectacle del segle XX.
