La fantasia de les superilles

He viscut tota la vida en un carrer que fa cantonada amb Consell de Cent, i això de passejar-lo sense cotxes és una fantasia. Com totes les fantasies, és agradable i sospitosa al mateix temps, com si fos massa lluent per ser veritat i en qualsevol moment les parets de cotó de sucre es poguessin convertir en una trampa.

Per deformació professional, m’he interessat pel tema des que vaig sentir noms destacats declarant que el problema de les superilles és que “destrossen la filosofia de l’Eixample d’Ildefons Cerdà”. La filosofia! Us imagineu que el debat més sucós de les municipals es fes en termes filosòfics?

Segons Viquipèdia, la filosofia de Cerdà era una barreja de liberalisme i socialisme utòpic. L’autor de Teoria general de la urbanización va pujar en una Barcelona que albergava una forta classe professional inspirada en les idees il·lustrades de progrés racional, en contrast amb la foscor dels Habsburg espanyols. La idea revolucionària consistia en el fet que modificant el disseny de l’espai es podia treure poder a les elits i repartir-lo millor entre les classes populars, que és, efectivament, una cosa que diria un filòsof polític.

Ara bé, en l’urbanisme sempre s’hi barregen qüestions de salut pública, el veritable motor dels grans canvis a les ciutats amb què els planificadors sempre han intentat colar amb més o menys èxit altres idees. Una de les motivacions principals de fer els carrers més amples de l’Eixample era que fossin més fàcils de netejar per combatre plagues i malalties, cosa que recorda la situació actual, en què treure cotxes se’ns ven, abans que res, com una qüestió de respirar millor. Per darrere, el pla Cerdà era molt més ambiciós, i imaginava coses com ara habitatges mixtos amb pisos fets per a diferents classes socials convivint en un mateix edifici.

Avui molts aspectes del pla Cerdà ens semblen pur sentit comú, mentre que altres ens sonen excessivament idealistes o intervencionistes. Vull dir que els somnis de Cerdà ja han estat àmpliament destrossats en la traducció a la realitat, i fa riure que associacions de propietaris reivindiquin una filosofia que era infinitament més comunista que res del que avui tenim ni gosem imaginar. Ara bé, la idea que s’ha convertit en el clixé universal de l’urbanisme barceloní és que l'homogeneïtat física de la graella de l’Eixample és el garant d’una suposada igualtat d’oportunitats política.

Però resulta que les coses moren d’èxit, i el que serveix en un moment de la història es pot girar contra si mateix, cooptat per dinàmiques imprevistes. A la Barcelona de Cerdà calia lluitar contra l’aristocràcia i les estructures tradicionals, i una quadrícula servia per deixar entrar les forces democratitzadores del mercat que demanava la burgesia naixent. En canvi, avui tenim bones raons per creure que el mercat tal com actua en el capitalisme contemporani causa desigualtats terribles i amenaça la democràcia. Tal com va dir Lewis Mumford sobre el pla de Nova York el 1811 en una frase que serviria per a l’Eixample, la proliferació d’espais infinitament homogenis "tractava el solar individual i el bloc, el carrer i l'avinguda, com a unitats abstractes de compra i venda, sense respecte als usos històrics, a les condicions topogràfiques o a les necessitats socials”. L’espai que va bé a un determinat ús econòmic pot no anar bé per a un determinat ús polític.

La gràcia de les superilles és que trenquen l’aparença de neutralitat de l’Eixample que havia sedimentat en el nostre inconscient i criden “sí que hi ha alternativa”. Si ara mateix baixes d’Aragó a Consell de Cent, torna a ser evident que la forma dels carrers no és el resultat d’una fórmula neutral, sinó de moltes decisions polítiques, i que, com diu l’anunci d’Estrella Damm, hi ha d’haver una altra manera de viure.

Naturalment, el gran tema de les superilles és l’ecologia, una “filosofia” que, no cal dir-ho, no és el mateix que el socialisme utòpic. La lluita contra el canvi climàtic no és la mateixa lluita contra les igualtats i, de fet, són causes plenes de contradiccions, com ara la pujada dels preus en els carrers pacificats o l’expulsió dels que no es poden permetre un cotxe elèctric. En Cerdà, la salut pública era el cavall de Troia d’un somni igualitari molt radical, mentre que les superilles tenen poc o res a dir sobre el turisme, els nòmades digitals i els fons voltor, que representa que eren els grans enemics polítics que l’esquerra havia vingut a derrotar.

No hi ha res més típic entre els veïns de l’Eixample que explicar als nostres convidats que els centres de les illes plens de pàrquings i solàriums de gimnàs haurien d’haver estat verds i comunitaris, i acabar el relat amb un sospir de resignació. És imaginable un futur en què recordem com la cosa climàtica es va menjar l’ambició per regular l’economia, redistribuir la riquesa i tornar el barri als veïns. Però, volent-ho o no, les superilles han acabat amb una fantasia encara pitjor, que és que el disseny de l’espai públic no té una política al darrere, o que la ciutat no es pot canviar.