L'espantada de Pedro Sánchez ha mobilitzat càrrecs públics i militants del PSOE com si, assetjada per l'agressivitat del PP i Vox, la pàtria estigués en perill. La màquina del fang, en expressió d'Umberto Eco adoptada per Sánchez a la carta i al retorn, no és exclusiva d'Espanya, però aquí està magnificada per una manca de regulació i control dels negocis privats dels polítics, l'anomenat lawfare i el bloqueig dels òrgans superiors de la justícia.
L'explicació de la bronca política permanent és que els governs nacionals cada cop governen menys, per la qual cosa a l'espectacle polític dominen l'escàndol i la crispació. No és que els governants governin menys perquè es despistin i perdin el temps amb escandaleres i cridòries; és al revés: es distreuen i s'embranquen en insults i minúcies perquè tenen cada cop menys capacitat de governar.
A la majoria dels països democràtics, la immensa major part de la despesa pública són obligacions prèviament contretes, especialment salaris públics, pensions, subsidis de l'atur, interessos del deute i altres transferències i despeses financeres. I la relativament petita despesa discrecional està fortament limitada per programes de llarga durada. La major part dels estats membres de la Unió Europea ja no tenen sobirania real i no produeixen resultats per ells mateixos. A Espanya, fa una mica més de deu anys, el president del govern, Mariano Rajoy, va declarar, poc després de prendre possessió, que “no tenia llibertat” per prendre les decisions més grans, ja que estava subjecte al mandat i la vigilància de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. La gran majoria de les lleis, inclosos els pressupostos generals de l'Estat, es deriven de regulacions, directives i decrets requerits per la UE. Les màximes diferències possibles d'una assignació de recursos entre un govern d'esquerres i un de dretes afectarien menys del 5% del PIB. És la pèrdua de poder polític real de les institucions estatals el que explica, sobretot, el descrèdit de la política i la proliferació dels escàndols.
Hi ha dues conseqüències molt notables d’aquesta translació del poder. La primera és l'emergència a la llum del dia de la persecució de l'interès privat i “l'avarícia insaciable dels polítics” a què es referia David Hume. En els polítics sense poder real de decisió, la recerca de fortuna i de modus vivendi adquireix més relleu. Salten escàndols de malversació de recursos públics. La baixa qualitat dels polítics és una funció directa de la seva manca de competència i carrera professional i del desconeixement del treball fora de la política.
L'altra conseqüència de la impotència és la banalització del discurs polític i de les campanyes electorals. La gesticulació habitual persisteix, però com que l'espectacle està sobredimensionat, ja que està mancat de substància, degenera en baralles personals, insults i bravates. Una “ideologia” política amb què es pretén identificar un partit o un portaveu ja no són uns valors que intenten donar coherència a un conjunt de polítiques públiques. Només és una etiqueta que avala un repertori de missatges fragmentaris, curts, superficials, personalistes, negatius, sovint ofensius. L'espectacle que hem vist aquests darrers mesos al Congrés amb crits, gesticulacions i exabruptes dels diputats, mentre ignoren o fingeixen ignorar el paisatge de fons de la seva colossal impotència, és impressionant. El resultat és el descrèdit de la política i el fastigueig dels espectadors. Però així com la majoria dels ciutadans es cansen, s'avergonyeixen, desconnecten, els polítics tenen més marge per continuar amb les seves cuites.
Últimament, fins i tot alguns alts càrrecs públics es retiren de la política. Recordeu que Mariano Rajoy va sortir cremat i frustrat. Pablo Casado ni tan sols va completar la candidatura. Meritxell Batet va abandonar a mig camí. Pedro Sánchez i Begoña Gómez tampoc no van bregar en l'antifranquisme i la Transició, la qual cosa significa que tenen menys fortalesa emotiva davant del guirigall en què s'ha convertit la política espanyola. Però, després d’una discreta i ombrívola reflexió, Sánchez ha conclòs que la retirada era encara pitjor que viure al fang. O sigui, que el pitjor era deixar els càrrecs, perdre el glamur publicitari, afrontar un futur financerament dubtós i trobar-se al carrer amb una imatge de feble i perdedor. Potser va tenir por que, sense cap altre ofici ni benefici, com el seu ex-VP, hagués d'acabar de tertulià i obrint un bar.
