Els estatunidencs tenen un nou Huckelberry Finn, i ara no és ficció, o si és ficció és la de la memòria. A Solito (Edicions del Periscopi), Javier Zamora rememora les set setmanes que va trigar a arribar des d’un llogarret salvadoreny fins a "La Usa", com l’anomenava l’aleshores Javierito de nou anys. Vist l’auge de la moda de l’autoficció, és si més no refrescant que algú que ens parla de si mateix expliqui (avui les novel·les expliquen més que no pas narren) alguna cosa més que les cuites d’individus de classe mitjana amb problemes de diners, divorcis, passions, criança i malalties tot amanit amb neures postmodernes.
Zamora recupera la vivència del nen que fou. Enmig del mar i del desert troba la solidaritat d’una mare amb una filla i d'un home jove sol que l’adopten i interpreten una família interina amb documents falsificats que, tanmateix, es capté com una veritable família: tenint cura els uns dels altres, donant-se escalfor, abraçades, ajudant-se a superar els perills de l’entrada il·legal als Estats Units guiats per coyotes i polleros. Zamora recull amb perícia literària les seves introspeccions en la memòria d’aquelles setmanes. En el llibre es dona veu a allò que el nen experimenta: el que veu i olora, el cansament, la curiositat per la naturalesa, l’imaginari de personatges populars (exploradors, documentalistes, superherois, cantants). Un altre llibre recent, Aquella nena de les paraules (Univers), d’Anna Pagès, també és una recreació literària de les ferides en una família a través de la boira de la ingenuïtat infantil que alhora percep el fet essencial.
Solito fa pensar en la supervivència d’un pare i un fill en el món postapocalítpic de La carretera. Cormac McCarthy, una nit en una habitació d’hotel, mentre el seu fill petit dormia confortablement, va projectar la novel·la: un hostil món distòpic com el que recrea ara Zamora i que viuen dia sí dia també moltes persones a totes les fronteres del món.
Què fa ara la noia o el noi que un dia escriurà la història de l’arribada il·legal a Catalunya, de la indigència, de nosaltres? Què fa ara aquell o aquella que un dia sostindrà un mirall en què buscar el seu passat i en el qual també es veurà reflectit el ciutadà? Tindrem mai oïdes per escoltar les memòries de qui arriba de contraban, per fer de la seva memòria la nostra història?
Zamora escriu un anglès esquitxat de modismes salvadorenys i mexicans que ben segur que ha estat un repte per a qui l’hagi traduït. En quina mena de català escriurà qui ens escrigui? Volem o podem escoltar les penúries del trajecte, el pas per les institucions, la mancança d’una família, el tracte de la policia, el menyspreu de la gent?
Tenen raó els comentaristes més hiperactius que tenen a punt fredes rialles impostades abans d’escopir-li al bonista que si tant li agraden els immigrants que se’ls fiqui a casa seva. Tenen raó, perquè el que necessiten aquests nanos és algú que en tingui cura i els faci de família. Qui escriu això, per exemple, es declara massa poc generós per practicar l’hospitalitat amb grandesa d’ànim. I com ell gairebé tots els ciutadans, que no obrim les cases als menors no acompanyats. Com que gairebé ningú no s’hi posa, les institucions de l’Estat externalitzen la cura d’aquests joves en altres institucions. L’extrema dreta va fer públic el que costa allotjar, acompanyar, vigilar, educar, formar, controlar cadascun d’aquests nois. No es van sentir indignes per traficar amb els recursos dedicats als joves no acompanyats; així són aquests que diuen les coses “tal com són” (Paul Luque dixit). La quantitat és elevada si la comparem amb el sou mitjà. No ho és tant si pensem en les despeses de la institucionalització. Allà on no arriben les famílies no hi arriben els diners. Celebrem, doncs, les ocasions en què algú escolta les paraules d’un infant.
L’únic perill de Solito és que el lector se senti superior moralment. Cal recordar que les bones idees no són res sense els actes, i llegir pot ser transformador, però no és un acte.