La fam com a arma de guerra
DES DEL SETGE. A Madaia la gent es mor a càmera lenta. Les imatges que van començar a circular la setmana passada de cossos desnodrits, cadavèrics, i les històries de persones desesperades menjant insectes o fulles dels arbres, perquè el poc menjar que circula al mercat negre ha arribat a preus prohibitius, ens colpegen, de cop, amb els efectes de l’última arma de guerra en el conflicte sirià: la fam. Després de gairebé cinc anys de guerra civil, de l’ocupació d’Estat Islàmic, de les bombes de fragmentació llançades pel règim de Baixar al-Assad en barrils des de l’aire, del control del subministrament d’aigua per aniquilar la voluntat de revolta de moltes poblacions rebels, ara la població siriana està, a més, condemnada a morir de gana.
Madaia, a poc més de 25 quilòmetres de Damasc i a 11 de la frontera amb el Líban, està sota el setge de l’exèrcit sirià des del juliol passat. És el govern d’Al-Assad, amb l’ajut de la milícia xiïta de Hezbol·lah, qui ha decidit condemnar a mort els 42.000 habitants d’aquesta població, que fa només uns anys era un popular centre de vacances a la muntanya. Sense menjar ni medicaments. Només amb fusta per cremar per intentar combatre les baixes temperatures. De moment, ja hi ha més d’una vintena de morts i el primer comboi d’ajuda humanitària, que havia d’arribar aquest cap de setmana, s’ha endarrerit com a mínim fins avui.
DES DE LA DISTÀNCIA. Madaia esdevé, de cop, un nou símbol d’aquests més de quatre anys d’aniquilació freda i calculada. Com ho han estat Homs o Alep. En aquests moments hi ha més d’una quinzena de localitats assetjades arreu de Síria. Més de 181.000 persones, amenaçades per les tropes del règim i milícies afins als voltants de Damasc, i 200.000 persones més assetjades per Estat Islàmic a l’est del país. Càstigs col·lectius contra la població civil.
Les Nacions Unides calculen que més de la meitat dels sirians necessiten, en aquests moments, ajuda humanitària. Més de dos milions de nens estan atrapats pels combats o el setge.
L’ofec de la població civil ha estat una arma recurrent de les tropes sirianes des de l’inici del conflicte i, cada cop, la comunitat internacional s’indigna, s’avergonyeix, exigeix l’obertura de corredors humanitaris i l’entrada d’un ajut que mai arriba a temps ni en quantitats suficients. Més de quatre anys interpretant, des de la distància, la mateixa escena amb un règim amb qui es vol tornar a seure a negociar a finals de gener.
DES DE LA HIPOCRESIA. La guerra de Síria pateix, a més, els seus propis setges diplomàtics, atrapada entre interessos contraposats i lluites de poder regionals. Un conflicte instrumentalitzat pel xoc entre Occident i Rússia, entre el jihadisme radical d’Estat Islàmic i la tirania autòcrata d’Al-Assad, i ara també per l’última escalada política i verbal entre l’Aràbia Saudita i l’Iran. El suport diplomàtic, logístic i armamentístic de Moscou i Teheran a Damasc continua intacte. Els saudites han armat els rebels que es van alçar contra el règim.
Els últims intents negociadors, que es van posar en marxa a finals del 2015, per intentar aturar la guerra siriana es basaven, sobretot, en la voluntat de Riad i Teheran de seure a taula per buscar una solució conjunta. Ara aquests esforços encara incipients tornen a perillar. Mentrestant, Al-Assad aprofita cada dilació de la comunitat internacional per seguir aplicant una brutal estratègia de destrucció del seu poble.
