Els falsos prestigis
Boris Johnson, el més que previsible successor de Theresa May al capdavant del partit tory i del govern britànic, és un viu exemple d’un fenomen que ja havia entrevist Chesterton: la decadència de les elits londinenques, i per extensió angleses. Fill de casa bona i educat a Eton, Johnson (no li direm Boris, com fa tothom al Regne Unit) adorna amb un punt de provocació intel·lectual la seva xerrameca, i així aconsegueix que la premsa li dediqui adjectius luminescents com brillant, enlluernador o molt culte. Res més lluny de la realitat. Haver estudiat en aules exclusives, tenir una certa retòrica, saber de memòria cites de clàssics de la literatura (o inventar-se-les, cosa que va fer i que li va valdre ser acomiadat del Times ) o fins i tot escriure amb una certa gràcia (també és el cas de Johnson) no converteixen ningú en una persona culta, i molt menys encara en una persona intel·ligent, que són dues coses diferents, i totes dues una mica més serioses. Johnson només és un cas de fals prestigi, un farsant armat amb una dosi d’ironia i una altra de pedanteria, convençut que el fet de tenir diners el situa en una posició d’avantatge respecte de la resta. Un xarlatà, en una època, això sí, en què els xarlatans cotitzen a l’alça i els fanfarrons aconsegueixen fer-se escoltar com si diguessin alguna cosa digna de ser tinguda en compte. Un fill de papà que aspira a ser aplaudit i votat per les classes populars, i que ho aconsegueix. En aquest sentit, Johnson és un cas semblant al de Donald Trump, amb qui se’l sol comparar, i amb encert: els admiradors de Trump (en té més que no sembla) no poden deixar de sentir-se seduïts també per un altre milhomes de fireta com Johnson. Els fa gràcia la perspectiva de tenir al poder, a banda i banda de l’Atlàntic, dos individus com aquests, als quals escau per igual la descripció que l’actor Robert De Niro va donar recentment de la personalitat de Trump: “ He’s a total loser ”, és a dir, un fracassat de cap a peus.
Salvant les distàncies de tot ordre entre Anglaterra i Catalunya, entre Londres i Barcelona, o entre el Regne Unit i Espanya, en el cicle electoral que per fi hem deixat enrere hi ha hagut també alguns intents de falsos prestigis, que han quedat més aviat en poca cosa. Promocions com les protagonitzades per Cayetana Álvarez de Toledo a les eleccions generals, per Manuel Valls i Jordi Graupera a les de l’Ajuntament de Barcelona, o fins i tot (aquí baixem encara un esglaó) per Jordi Cañas a les europees, són descriptibles del tot o en part en els termes en què ens hem referit al cas de Johnson, amb la diferència que aquest té força possibilitats de sortir-se amb la seva. Però tots tenen en comú un parell de coses: una certa habilitat per fer passar com un valor a tenir en compte el que no és més que una impostura, i sobretot el fet que allò que se suposa que és la causa de la seva preocupació (Barcelona, Espanya, el Regne Unit o Europa sencera) els importa en realitat un rave en comparació amb la seva vanitat.
