Fa pocs dies, l’editorial de l’ARA es titulava “Contra el problema dels lloguers, parc d’habitatge públic” i afirmava, entre altres coses, que “la solució més efectiva seria que existís un gran parc d’habitatge públic que fos capaç de condicionar els preus del mercat. Això és el que passa en ciutats com Viena i la seva àrea metropolitana, on fa més d’un segle que l’habitatge està en bona part gestionat per l’administració”.
Vaig enviar un missatge a la directora manifestant-li que, en la meva opinió, aquesta afirmació és errònia, i ella em va convidar a exposar els meus arguments en forma d’article.
Que la solució proposada és falsa es pot provar de diverses maneres. Comencem amb un exemple teòric. Imaginem una ciutat on hi ha 8 habitatges idèntics disponibles per llogar però 10 famílies interessades a ocupar-los. Necessàriament, dues d’elles no podran aconseguir-ho i hauran de marxar de la ciutat. Quines? Si ordenem les 10 famílies pel seu poder adquisitiu de la 1 (la que menys) a la 10 (la que més), el mercat lliure expulsarà (gentrificarà) les famílies 1 i 2, i la resta trobaran lloguer a un preu alt. Quin? El que la família 2 trobi excessiu i la faci desistir.
Ara suposem que l’ajuntament d’una altra ciutat, on la situació era la mateixa, intervé expropiant dos habitatges i oferint-los a un lloguer baix. L’Ajuntament es veurà obligat a seleccionar els beneficiaris d’entre els moltíssims interessats. Suposem que fa servir un criteri “social” i els assigna als més necessitats, les famílies 1 i 2. És obvi que la situació dels més vulnerables és molt millor en aquesta segona ciutat que en la primera. Ara bé, què passa amb la resta de famílies? El mercat lliure només disposa de 6 habitatges per a les 8 famílies que busquen llogar. Ara són la 3 i la 4 les que hauran de marxar de la ciutat. I la resta? La resta –de la 5 a la 10– sí que trobaran lloguer. A quin nivell? A aquell que faci desistir a la família 4. Per tant, el lloguer a la ciutat on hi ha un parc públic és més baix per als ocupants d’aquest parc, però més alt per a la resta.
Algú podrà dir que tot això és molt teòric, i que la realitat no funciona d’aquesta manera. Per als que prefereixin els arguments pràctics, els diré que disposem d’innombrables casos reals en què un govern ha proporcionat un producte escàs a un preu baix sense que això hagi significat que el mateix producte deixi de vendre’s a un preu alt o altíssim al mercat lliure. Va passar amb els aliments a la postguerra espanyola i passa avui a Cuba.
Per solucionar el problema de l’habitatge el que cal és entendre que si el tenim és perquè la quantitat de persones que volen viure a la ciutat està creixent massa ràpidament, i que això passa perquè n’estem atraient en excés. Ho estem fent de moltes maneres: creant start-ups, especialitzant-nos en educació superior per a alumnes estrangers i, sobretot, atraient turistes. Totes aquestes activitats tenen la seva cara positiva (unes més que d'altres), però totes encareixen l’habitatge i fan que necessàriament algú hagi de marxar de la ciutat.
Dues consideracions finals.
La primera és que la solució tampoc no és construir més habitatges, com diuen molts. Cal construir habitatges, sens dubte, però aquesta no és la solució senzillament perquè és impossible construir al ritme a què està creixent la població catalana actualment. Viena no és més barata que Barcelona perquè hi hagi un gran parc públic, sinó perquè la població austríaca (més gran que la catalana) ha guanyat menys d'un milió d’habitants en el que va de segle, mentre que Catalunya n’ha guanyat gairebé dos. En cas d’hemorràgia, una transfusió de sang pot ser necessària, però la solució és aturar-la taponant la ferida. De la mateixa manera, la solució al nostre problema de l’habitatge és frenar el creixement de la població, la qual cosa significa que hem de ser més selectius a l’hora de crear llocs de treball. La reducció de les places turístiques és, sens dubte, la primera cosa a fer.
La segona consideració és de caràcter polític. En l’exemple teòric, els beneficiaris de la intervenció pública eren les famílies 1 i 2, les més vulnerables. La resta de llogaters en resultaven perjudicats: 3 i 4 perquè es veien obligats a marxar i la resta perquè passaven de pagar un lloguer alt a pagar un lloguer altíssim. En l’Europa contemporània 1 i 2 són típicament immigrants i 3, 4 i 5 són treballadors autòctons. No ens ha de sorprendre que siguin precisament 3, 4 i 5 els que estiguin deixant de votar esquerra en favor de la dreta xenòfoba. Si de debò ens importa frenar-la, ens convé deixar-nos de solucions voluntaristes, però equivocades, i afrontar els problemes com són.
