Les falses il·lusions europees

L’agreujament de la situació política, fruit, una vegada més, de la barreja de miopia i brutalitat per part de les institucions de l’Estat i d’importants errors dels líders independentistes catalans, està tenint paradoxalment un aspecte positiu: es comença a admetre que potser s’han comès errors, i que cal revisar estratègies de cara al futur. De moment, aquesta acceptació d’errors és clara en la part catalana, cosa que m’alegra, ja que suposa una dosi de seny que jo no veia fins ara, però que segueixo sense veure en l’altra part. Aprofito la finestra que s’està obrint per repetir, amb més contundència de la que he mostrat en els darrers dos anys, el meu convenciment que l’actitud dels estats europeus serà clau en el que pugui passar en el futur, i per reiterar la meva convicció que ens estem equivocant d’estratègia en relació amb la Unió Europea. Aquesta convicció meva, que pot ser equivocada, és el fruit d’experiències personals.

1. El dèficit fiscal. Una de les argumentacions utilitzades a favor de la independència és eliminar l’actual dèficit en les transferències fiscals; el que alguns expliquen dient que ara “Espanya ens roba”. Cal entendre que, arreu d’Europa, hi ha transferències d’aquest tipus entre moltes regions riques i altres de més pobres que comparteixen un mateix mercat; hi són, són volgudes i estan plenament acceptades políticament (des de Baviera o el Rin del Nord-Westfàlia cap als lands de l’est; des de la Llombardia o el Vèneto cap al Mezzogiorno, des de Flandes cap a Valònia...). Tenim tota la raó de voler corregir els excessos del nostre cas, però saltar a la independència crea la imatge de no voler, per egoisme, compartir la nostra prosperitat amb altres llocs de l’Estat, i això no desperta simpaties a tot arreu...

2. La incomoditat de viure a Espanya. Fa 50 anys era fàcil explicar a fora que volíem sortir d’una dictadura. Ara és difícil defensar que Espanya no sigui una democràcia homologable a les de la resta de la UE, bastant imperfecta i amb trets empitjorats els darrers anys, però encara millor que algunes altres. Des d’aquí hem d’entendre aquesta visió. Qui no ho entén és perquè no sap què van ser el nazisme, el feixisme, el comunisme, o el franquisme... S’ha de millorar molt el nostre règim, però molts no creuen que calgui el trencament, perquè a Europa no hi ha hagut la imatge que la d’Espanya sigui una democràcia diferent de les altres de la UE. I, en relació a Catalunya, escolto amb molta freqüència: “El que m’agradaria a mi és viure, com tu, a Barcelona!”

3. L’estratègia de la unilateralitat. Crec que, de cara a l’opinió de les institucions europees, hi ha una estratègia que ha fet molt de mal a la nostra imatge: la decisió d’optar per una via unilateral, insistint en termes com la desobediència a la llei i a la Constitució, i contraposant legalitat amb legitimitat, sense saber qui decideix què és el que és legítim. I, sobretot, haver optat per aquesta via sense comptar amb una evident “àmplia majoria popular” a favor de la independència, que fos fruit d’una consulta formal o d’un referèndum amb garanties. Ja sé que la culpa inicial de tot això és l’actitud intransigent del govern espanyol, però amb això no n’hi ha prou per poder justificar el que hem fet davant d’un conjunt d’estats que creuen que el compliment de la llei és un element bàsic de la democràcia.

4. El paper de les institucions de la UE. En bona part de la UE s’entén el desig popular de poder decidir canviar la nostra relació amb l’Estat. També s’observa amb preocupació la posició tancada i rígida del govern espanyol, negat a qualsevol tipus de negociació. I encara es veu amb més preocupació la creixent utilització de la força. Crec i espero que això propiciarà advertiments, públics o privats; però cal evitar il·lusions.

Estic convençut que, sense abandonar formalment l’actitud de considerar-ho un “problema intern”, s’està disposat a pressionar Madrid per a una negociació, a fi d’evitar una situació d’inestabilitat dins la UE, i sobretot dins la zona euro. Però cal no esperar passos directes per donar suport explícitament al moviment independentista, tant per raons formals (no el veuen del tot justificat, ni tenen evidència que sigui prou majoritari) com per raons amagades (la por del possible precedent en altres llocs, o un gran increment del nombre d’estats de la UE).

5. Les il·lusions. Ho he repetit sovint. En tot procés polític és fonamental saber posar-se en la posició tant de l’adversari com dels possibles aliats per intentar comprendre les raons, i mesurar les forces, de cada part. L’independentisme català, des del principi, no va mesurar bé les forces de l’Estat; i posteriorment, ha preferit deixar-se portar per il·lusions en comptes d’analitzar racionament els interessos de la UE.

Només faltaria que ara la desil·lusió, comprensible però previsible, ens portés a convertir la UE en un nou adversari de Catalunya. Seria un error afegit. Compte amb el que es faci a Brussel·les aquests dies...