Bob Pop, personatge públic, va incórrer fa uns dies (en una entrevista a la secció “La televisió és cultura”, amb l'inevitable Joel Díaz, a l'APM) en un dels prejudicis més absurds i més injusts entre tots els que pesen sobre la llengua catalana: el del català com un signe de classe, i en concret de classe alta, en contraposició amb el castellà, que seria la llengua popular, perquè se suposa que és la dels immigrants. A partir de tot això, el senyor Bob Pop, que ve de presentar al 3Cat un programa de sis episodis en què mostrava al públic el seu aprenentatge del català (després de vint anys de viure a Barcelona sense haver-s'hi decidit) es va despenjar amb el topicàs dient que “Hi ha un punt de classisme en l'“heu d'aprendre català”. Hi ha molta gent que amb sobreviure en té prou”.
El darrer que ha de menester la gent que ha de lluitar per sobreviure són discursets paternalistes i condescendents, que els presentin com a persones limitades, incapaces de viure plenament al seu propi entorn (aprendre el català vol dir això). Sense comptar que, de gent que ha de lluitar fort per sobreviure, n'hi ha que s'expressa en una multitud d'idiomes, també en català. També caldria que algú unifiqués les excuses per no voler que la gent aprengui català: entre els que no poden aprendre català perquè han de sobreviure i els que no poden aprendre català perquè han de salvar les vides dels altres (personal sanitari, policies, jutges) sembla haver-hi una certa contradicció.
La realitat és que el classisme i el supremacisme els hem de sofrir els catalanoparlants dia sí i dia també, amb situacions d'hostilitat que van des de la vida del carrer a la política, passant pels diferents àmbits de l'administració i un llarguíssim etcètera. Confondre interessadament la víctima amb l'abusador és una constant dels discursos de poder, com el que –conscientment o inconscientment– fa servir Bob Pop en aquestes declaracions. Ell, que com a personatge públic és defensor d'idees progressistes, hauria d'entendre bé que acusar de classistes els catalanoparlants és un prejudici equivalent al dels que parlen de feminazis, els que acusen les persones LGTBIQ+ de voler adoctrinar els infants o els que encara avui afirmen que els negres són intel·lectualment inferiors als blancs. Si es vol defensar causes progressistes, el primer que cal és fer costat a la minoria i a qui veu discutits o agredits els seus drets.
El que segur que no ajuda, per altra banda, és endur-se les mans al cap i prorrompre en lamentacions cada vegada que algú com Bob Pop diu una cosa com aquesta. El victimisme, l'emprenyada i l'apel·lació constant a la suposada mort imminent del català sí que poden allunyar o fer decaure l'interès de possibles parlants de la llengua. Més interessant que plorar per les cantonades és ocupar-se (és a dir: donar accés al català) a tots els nouvinguts que volen aprendre català, o millorar-lo, i es troben que no tenen on acudir. I que es troben també amb uns catalanoparlants que, només de veure'ls, ja han canviat de llengua.
