Una falsa premissa

A risc d'avorrir el lector, insisteixo en l'assumpte del meu darrer article ("Pobles feliços", 17/10/2021), sobre la influència de les restes de la història romàntica de Catalunya en el pensament de molts catalans. Ho faig perquè em sembla percebre, en converses i correspondències mantingudes sobre aquest assumpte amb amics, una amargor, un ressentiment que prové del testimoni de successos passats, que són, per tant, part del llegat de la història, recollit a casa, a l'escola o a les lectures. És a aquesta història que em referia, anomenant-la romàntica. Amargor i ressentiment són mals consellers i font de mal viure, per això m'atreveixo a suggerir que una revisió d'aquesta història podria facilitar l'entesa entre els uns i els altres tant com el desdoblament d'un tram de Rodalies.

Allò que he anomenat “història romàntica” parteix del supòsit que els pobles dignes d'aquest nom tenen un únic destí, que és arribar a ser un estat sobirà: Alemanya o Itàlia són dos exemples d'èxit en el compliment d'aquest destí. La construcció de la nació és el fil que serveix per enllaçar-hi els fets que recull l'historiador. Aquest disseny té avantatges: fa intel·ligible allò que, sense una trama, no seria més que una col·lecció de fets i personatges; converteix el que és àrid en amè, i dota el poble d'una identitat col·lectiva, presentada sota una llum benigna que afavoreix la seva autoestima. Als seus fonaments, però, l'edifici conté una premissa molt discutible: que hi ha alguna cosa que es pugui anomenar el destí d'un poble. En la nostra cultura, només Israel, a qui Jehovà va treure d'Egipte per instal·lar-lo a Canaan, va gaudir d'aquest privilegi dubtós. Va ser precisament el cristianisme el que va deixar de banda la noció de poble escollit, perquè per als cristians són les persones, i no els pobles, els que poden ser subjectes d'elecció.

Qui imposa aquest destí? La resposta més corrent sol ser “la voluntat del poble”, és a dir, el projecte d'uns quants. En el cas de Catalunya, Soldevila el llegeix al paisatge: “Els fets geogràfics decantaran ben d'hora Catalunya […] a ser un poble amb tendències constants al govern propi” (Història de Catalunya (1934), I, p.2 ). Aquesta afirmació acoloreix tot el treball de Soldevila: tot allò que afavoreix aquestes “tendències constants” és bo; dolent tot el que les frustra. Els tres segles que hi ha entre el Compromís de Casp (1412) i la caiguda de Barcelona (1714) són “un camí davallant, que […] té com a fites la sentència de Casp, la unió amb Castella i la caiguda de Barcelona” (ibid., vol III, p. 1.) Tres segles de decadència! No serveixen de res les revisions posteriors d'aquestes fites: la puixança econòmica de Catalunya durant el segle XVIII; els inicis de la industrialització, l'obertura de les exportacions, d'aiguardent primer, de teixits més endavant… naturalment, és una història amb alts i baixos, que només es pot considerar de decadència ininterrompuda sota el prisma de la “desnacionalització”. Però la història romàntica sembla haver-se imposat.

Es diu que la història l'escriuen els vencedors, però la història romàntica de Catalunya l'han escrit els qui es consideren vençuts en la lluita per assolir el destí que ells mateixos han imposat als seus lectors, fills i alumnes. És la història que sembla haver impregnat la ment de molts catalans, d'aquells a qui he sentit dir “És que hi ha molt de dolor”, expressió que de vegades se sent en parlar d'aquest assumpte; per això l'amargor i el ressentiment que em sembla percebre en molts catalans. És clar que l'Estat té molt a retreure's en la seva relació amb Catalunya; hi ha deutes pendents, en part reals i en part imaginaris, sobre matèries que poden ser objecte de pacients negociacions sense que calgui convertir-les en assumptes d'estat. No cal negar l'impuls centralitzador que tenen tots els governs centrals, però tots els seus actes no són agressions a una sobirania absoluta que no existeix en el món d'avui; tampoc no cal menysprear el marge d'autogovern propi de l'estat de les autonomies. Però la convivència no serà possible si partim de la imatge de Catalunya com un poble davant del qual la resta d'Espanya té un deute per saldar. Si segueix així, Catalunya estarà, com escrivia l'historiador saragossà Andrés Giménez Soler el 1934, “unida, certament, a la Península, però unida per l'esquena”. Això serà una pèrdua per a tothom, també per a Catalunya.