“Ami m’escullen cada dia, cada hora, cada minut... perquè no hi ha res més democràtic que el comandament a distància. I a vostè l’ha escollit com a vicepresident Pedro Sánchez”. La frase la va etzibar, en directe, Ana Rosa Quintana. Anava adreçada a Pablo Iglesias, que aquesta setmana ha fet una denúncia encesa del sistema mediàtic espanyol, com a part de la seva campanya per reclamar el que anomena “control democràtic sobre la premsa” a mans dels ciutadans.
Anem a pams.
Primer pam. Quintana demostra, un cop més, el seu cinisme amb la frase de marres. El comandament a distància, a Espanya, té dues característiques. Primer, que és finit. És a dir, que no hi ha qui vol, sinó qui pot. I qui pot necessita una llicència que atorga el govern central, la qual cosa no deixa de ser una anomalia més d’un Estat amb carències democràtiques. ¿Potser González va donar l’única llicència de televisió de pagament a Canal+, del mateix grup editor d’El País, estrictament amb criteris tècnics? ¿O Aznar va regalar les primeres dues llicències de TDT als grups editors d’Abc i El Mundo també sense cap consideració d’afinitat política? ¿I quan Zapatero va fer espai per a Cuatro, per tal que Polanco pogués tenir també un canal en obert, després del fracàs amb el pagament, en una jugada que també incloïa donar llicència a La Sexta? ¿També pura gestió administrativa desproveïda de partidisme?
Parlar de pluralitat en una situació de duopoli, en què dues empreses es reparteixen el 55% de l’audiència i el 85% de la publicitat, només es pot fer... controlant el 55% de l’audiència i el 85% de la publicitat. Com és la pluralitat que Antonio García Ferreras, a La Sexta, és percebut com l’alternativa matinal d’esquerres a Ana Rosa Quintana i Susanna Griso, tot i els seus vincles amb l’establishment, començant per comunistes de pedra picada com Florentino Pérez o Mauricio Casals, el president de La Razón.
Ara bé -segon pam- Iglesias fa també trampa, encara que sigui més subtil. La seva anàlisi sobre la situació dels grans mitjans a Espanya és impecable. I és valent pronunciar en veu alta aquest diagnòstic, que li ha merescut portades a la premsa de Madrid i invectives com la de Quintana. Però, ¿quin és el remei que proposa? La sensació és que usa el diagnòstic com a aval d’unes mesures que mai no especifica. I probablement no les detalla perquè grinyolarien per totes bandes, si els partits polítics juguen un paper en aquest presumpte “control democràtic” de la premsa. La solució ha de venir d’una altra banda.
