Falsa defensa de les llibertats

La consellera d'Afers Socials i Esports del Govern Balear, Fina Santiago, l'encerta de ple quan fa aquesta reflexió: “Si en comptes de persones majors estiguessin morint joves, no hi hauria debat sobre l'obligatorietat de la vacuna, i tampoc s'hauria produït el debat entre salut i economia”. És exactament així. Santiago va recalcar en diverses ocasions que feia aquestes declaracions a títol particular i no en nom del Govern Balear, però és previsible que la lleial oposició del PP i de Vox no perdin ocasió de tergiversar-les per presentar Santiago com la representant d'una dictadura (els encanta la paraula dictadura, potser perquè són els hereus directes d'una que va durar quaranta anys).

En tot cas, la realitat és tal com la va descriure la consellera Santiago. En parlar de mi no ric, diu una dita mallorquina, i tots aquests que s'acullen al discurs de les llibertats fonamentals per justificar la seva injustificable negativa a vacunar-se, parlarien just a l'inrevés si se sentissin en risc de mort. En realitat hi estan, però no d'una forma tan exposada com els malalts o els vells (no passa res tampoc per dir i escriure vells, ja que tots hi tornem, si tenim sort), pels quals demostren tenir un respecte nul. De fet, els no vacunats demostren un respecte nul per la societat sencera, començant per les persones que tenen més a prop, siguin pares, avis, parelles, amics o companys de feina o d'estudis. Com que és cert que no es pot obligar ningú a prendre un medicament, els governs han de fer la tasca pesada de la pedagogia, i la tasca lletja de les restriccions, mentre la dreta (l'extrema, i l'encara més extrema) agita falsament la bonica i vistosa bandera de la llibertat, que sempre tenen a la boca però en la qual no han cregut mai. Ben a l'inrevés, com es demostra quan governen (la corrupció és un dels pitjors ofecs de la llibertat).

La situació (progressistes restringint moviments de la població i admetent la necessitat d'obligar, reaccionaris fent una falsa defensa de la llibertat) és paradoxal, i ens recorda que alguns dels reptes a què s'enfronta el món difícilment trobaran una resposta positiva si no és establint obligacions, sancions i coercions. El canvi climàtic, directament relacionat amb la pandèmia, requereix actuacions urgents i contundents, que mai podran ser eficaces si s'han d'adaptar a les necessitats o les exigències de segons quins grups. Els poders econòmics sovint constituiran un obstacle, però a la vegada seran imprescindibles per dur endavant el canvi a fons que s'ha de produir en l'economia i les formes de producció, distribució i comercialització de béns i en la circulació de persones i mercaderies. És previsible que el debat entre economia i salut, o entre economia i medi ambient, o entre salut i medi ambient o llibertats individuals, no faci més que crispar-se i omplir-se, cada vegada més, de demagògia. I caldrà filar prim, tenir paciència i usar la pedagogia, però en ocasions no quedarà més remei que rebaixar les llibertats que donàvem per descomptades.