La 'falsa bandera' i la independència

Els que fa patir dels atacs de falsa bandera d'Esquerra Republicana és que fan pensar que tot el Procés podria ser un gran atac de falsa bandera, com si els partits catalans haguessin enarborat l'estendard independentista per desprestigiar la independència en comptes d'aconseguir-la i, en realitat, el rumb que duia el vaixell era autonomista de dalt a baix. L'expressió fa gràcia perquè té un origen naval: en conflictes marítims aquesta pràctica és considerada acceptable, i es permet que els vaixells hissin la bandera nacional pròpia just abans del combat per confondre l'enemic. 

Com tots els moviments de polarització, el Procés demanava tibar la corda i presentar l'adversari d'una manera prou negativa perquè la gent es despertés de la pacificació imposada pel poder. No passa res, perquè totes les societats estan polaritzades per mil bandes i totes les coses justes i bones que tenim van començar amb algú que en algun moment va aixecar el dit i va dir que no. Però com que vivim en societats relativament benestants en què la dominació intenta disfressar-se de recuperar la convivència, totes les causes justes se la juguen en la fina línia que hi ha entre ser una víctima i fer-se la víctima. A mi em fa pensar en aquell moment en què el Parlament no parava d'aprovar lleis que sabia que el Constitucional acabaria tombant fins que va arribar un punt que no només deixaven de fer efecte, sinó que fins i tot començàvem a irritar-nos amb els nostres. I com sol passar amb l'estrès posttraumàtic, cada negociació neopujolista que Junts i Esquerra mantenen amb Sánchez i que sembla més pensada per retratar els socialistes que no pas per aconseguir el que es proposen, em fa venir flash-backs del Vietnam.

No cal pensar en termes conspiranoics ni que tot plegat hagi estat comandat per uns polítics cínics que volien canalitzar un malestar legítim per tornar a fer el peix al cove. Tot això és impossible de demostrar, i que cadascú faci el seu salt de fe o el del contrari. Ara bé, el que sí que és més objectivable és que es va construir una cultura política en comptes d'una altra. A còpia de repetir certes frases i expressions, el Procés va obsessionar-se amb el món que figura que ens mirava i en escenificar el rol de víctima davant d'aquest espectador abstracte. Com he explicat altres vegades, la idea està recollida al Manual de desobediència civil, de Paul i Mark Engler, que proposen tres fases: disrupció, sacrifici i escalada. La idea és que, per a despertar les masses occidentals adormides en l'hedonisme postrevolucionari, cal que algú demostri que està disposat a jugar-se la vida per allò que es vol aconseguir. L'últim paràgraf de Tornarem a vèncer, el manifest clau d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, comença així: “En el camí [a la independència], però, caldrà construir una cultura de la resistència, del sacrifici”.

El problema és que costa molt distingir entre un sacrifici genuí i un de fake, i tot el capital polític que es guanya en el primer cas es gira en contra teu si et perceben com el segon. Quan van sortir els cartells de l'Alzheimer, ja es va dir que era una maniobra de falsa bandera desesperada perquè el crèdit revolucionari d'Esquerra ja feia molt de temps que s'havia esgotat amb el canvi d'estratègia. Però saber que el ninot penjat d'Oriol Junqueras del 2019 també era una performance pensada des de dins va una mica més enllà. En comptes d'anar a la seva, al marge del partit, sembla que la gent que feia contracampanyes havia interpretat perfectament la filosofia de la direcció.

Aprofitant l'escàndol d'ERC per ser retrospectius amb tot plegat, no hi ha més remei que sentenciar la cultura del sacrifici del Procés com una aposta equivocada pel victimisme. Naturalment, la primera pregunta que ens fem és quina altra cosa es podria haver construït. I l'alternativa oposada al criptocatolicisme sacrificial és una ètica del poder sense moralismes. Quan va arribar el clímax del procés i Espanya va reprimir Catalunya amb violència, ens vam trobar que ningú havia parlat de res del que s'havia de fer després, que l'èmfasi a posar l'altra galta i ser al costat bo de la història s'havia fet servir per deixar l'independentisme indefens, sense cap idea ni cap memòria muscular per actuar en una situació real perfectament previsible per tothom. Els escarafalls que pretenen desgastar ERC pels seus atacs de falsa bandera tenen un recorregut molt curt: és molt més rellevant que l'independentisme s'immunitzi contra el moralisme per molts anys i la pròxima vegada tot sigui molt més fred i cru.