Estem a punt d’entrar a l’any 2025, en què farà 50 anys que va morir el dictador, i la premsa espanyola es continua complaent en fabricar per als seus lectors les varietats modernes del “habla en cristiano” de la postguerra. Són els ariets del castellà a l’atac que s’expressen amb el complex de superioritat que ve del decret de Nova Planta. En el capítol de la setmana passada, un sanitari anuncia que se’n torna a Andalusia a causa del seu baix nivell de català amb un dramàtic “no tinc forces per seguir”.
El victimisme del castellà a Catalunya és tan ridícul com insultant. La realitat de l’ús social del castellà al nostre país és tan aclaparadora que fer el ploricó és d’una impostura lamentable. I després de deu anys al nostre país, que algú es doni per vençut davant l’hercúlia heroïcitat d’aprendre un idioma molt més fàcil d’adquirir que qualsevol altre, és molt més greu que una broma de mal gust.
Actituds així només són possibles des d’una resistència cultural atàvica, la de considerar que no existeix en cap cas l’obligació d’aprendre el català perquè, al final, l’ordenament jurídic vigent sempre vindrà al rescat. És una actitud mentalment tancada, monolingüe, antimoderna, alimentada per l’odi lingüístic dels mitjans del sistema que fan titulars per mantenir les brases del conflicte. I tampoc podem perdre de vista que un sanitari que hagi triat venir a treballar a Catalunya i no vulgui entendre la llengua dels pacients és, ras i curt, un mal sanitari, algú que ignora els principis més elementals de l’ètica i l’eficiència professional. El Govern i la seva conselleria de la llengua hauria de respondre amb rotunditat als que busquen el conflicte. Hi ha majoria social i al Parlament per deixar escrit en un acord de claredat lingüístic sobre drets i deures que qui pretén viure al marge del català a Catalunya, sobretot quan cobra un sou de la Generalitat, se situarà tard o d’hora fora de la llei. I no arronsar-se en nom d’una pretesa seducció que no funciona quan l’ase no vol beure.
