El fals miracle madrileny
El mes d’abril passat, quan encara no teníem ni una lleugera idea de com ens afectaria la pandèmia però ja vèiem que els efectes serien devastadors, vaig escriure en aquestes mateixes pàgines que, quan deixéssim enrere aquesta crisi sanitària, el que quedaria de balanç per a la història seria el nombre de morts. El doll de dades i indicadors que processem cada dia per intentar entendre on som i què ens pot passar quedarà ràpidament oblidat, però quan expliquem a les generacions futures com de dramàtics van ser els temps de la pandèmia, ho resumirem destacant els morts que va provocar. Com en qualsevol catàstrofe, aquesta acostuma a ser la macabra unitat de mesura.
Ara que ens acostem al primer any de pandèmia i que els morts ja es compten per desenes de milers, la fredor d’aquesta dada també ens pot ajudar a entendre si les diverses maneres de gestionar la situació han estat més o menys encertades. Fer aquesta anàlisi no és senzill, perquè amb massa lleugeresa es poden comparar coses que no són comparables o es poden utilitzar dades obtingudes de fonts i metodologies diferents que no ens permetin extreure conclusions útils.
Les comparacions entre Catalunya i Madrid sovint són odioses, però si fem un exercici desapassionat constatarem que tenen un volum de població similar –7,65 i 6,75 milions d'habitants, respectivament–, concentren el gruix d’habitants en àrees urbanes, tenen unes piràmides d’edat iguals i disposen d’uns recursos sanitaris i assistencials equiparables, per la qual cosa podríem concloure que la magnitud de la tragèdia hauria de ser molt coincident. No obstant això, la realitat de la mortalitat per covid-19 en un lloc i en l’altre presenta diferències molt significatives i és raonable preguntar-se per què.
Amb les últimes dades que publica el ministeri de Sanitat espanyol, la Comunitat de Madrid ha registrat un 51,22% més de morts per milió d’habitants que Catalunya. Des de l’inici de la pandèmia, l’esfereïdora xifra de morts a Madrid ha estat de 12.479 i a Catalunya ha estat de 9.359, segons la mateixa font. Això significa que Madrid, amb gairebé un milió menys d’habitants que Catalunya, ha registrat 3.120 morts més.
Que ningú es pensi que la comparació d’aquestes xifres té per objectiu fer una absurda confrontació de morts. Posar de manifest aquestes dades hauria de servir per fer un primer balanç de l’eficàcia de l’estratègia de la lluita contra la pandèmia que han dut a terme el govern de Catalunya i el de la Comunitat de Madrid.
Si per algun motiu inevitable heu hagut de viatjar a Madrid o heu sentit el testimoni de gent que hi ha estat recentment, la conclusió és que mentre que a Catalunya suportem severes restriccions i limitacions de mobilitat, a Madrid està tot obert i molts restaurants i espais públics estan plens a vessar. Sovint, després de constatar aquesta realitat tan dispar i de comprovar que els índexs de contagis o de rebrot són similars, és fàcil que des de Catalunya ens quedi la sensació que estem fent el passerell perquè les nostres autoritats ens demanen unes renúncies inútils mentre a Madrid tot és més fàcil i es presenta la gestió de la pandèmia com una mena de miracle on sense demanar sacrificis als ciutadans s’aconsegueixen els mateixos resultats. En la realitat, però, les dades dibuixen un panorama ben diferent perquè no s’explica que el miracle madrileny ha comportat, fins avui, un cinquanta per cent més de morts per covid-19 a Madrid que a Catalunya.
Certament, cap govern pot presumir de res en la gestió d’una pandèmia, perquè tots han fet coses que s’han demostrat millorables. Però, per alguna raó desconeguda, de l’elevat nombre de morts a Madrid ningú no en parla, quan, amb les dades a la mà, s’haurien hagut d’encendre tots els llums d’alarma per qüestionar una gestió que està resultant ser un desastre sense pal·liatius.
Mentre el govern d’Isabel Díaz Ayuso parla del miracle madrileny, que no ha aturat l’economia a costa d’allargar dramàticament la llista de morts, el govern de Catalunya ha optat per prendre mesures dràstiques per prioritzar la salut de les persones, amb l’agreujant que s’ha quedat sol a l’hora de donar ajudes als sectors més afectats perquè el govern espanyol, que és qui recapta més del 90% dels impostos, se n’ha rentat les mans. Aquesta setmana, el vicepresident Pere Aragonès ha anunciat noves ajudes per valor de 618 milions, i ja sumen un total de 2.825 milions d’euros. Amb les finances de la Generalitat castigades per un dèficit fiscal inacceptable, poder ajudar tots els que ho necessiten sí que seria un miracle.
Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia