La fallida del ministeri de Defensa
"No hauríem d'haver adquirit sistemes que no hem d'utilitzar, per a escenaris de confrontació que no existeixen i amb uns diners que no teníem ni llavors ni ara". Aquesta frase pronunciada per Constantino Méndez, secretari d'estat del ministeri de Defensa, en la seva compareixença davant la comissió de defensa del Congrés (6/10/2011), va deixar clar que aquest ministeri està en una situació crítica. Qüestió que posteriorment es va aclarir quan Defensa va fer públics els comptes i va advertir que el ministeri no tenia prou recursos per fer front al pagament de 26.692 milions d'euros compromesos en l'adquisició dels dinou programes especials d'armaments: els avions de combat EF-2000, les fragates F-100, els carros de combat Lleopard i Pizarro, els helicòpters Tigre, els avions de transport A400-M, els submarins S-80 i diversos bucs de guerra, més els míssils, torpedes i sistemes de comunicació associats. I va afegir que, com que no quedarà més remei que renegociar els pagaments amb les empreses militars, la projecció de despesa era de 36.876 milions d'euros per a l'any 2015.
Tant si agrada com si no, el ministeri de Defensa està en suspensió de pagaments i el pròxim govern haurà d'enginyar-se-les per trobar fórmules per salvar el ministeri del col·lapse. Aquesta situació pot sorprendre qui no estigui al cas de les inversions en defensa. Però no els que seguim de prop les polítiques de defensa, ni tampoc els tècnics del mateix ministeri.
Aquest garbull va començar el 1996 amb l'arribada al govern del Partit Popular, que va iniciar una sèrie de grans projectes en armes -alguns ja procedents de l'etapa anterior del govern del PSOE- que requerien incrementar de manera important el pressupost militar. Per això començar un nou periple augmentant la despesa militar tenia un elevat cost polític per al PP, perquè no seria ben acollit per l'opinió pública espanyola. La solució va sorgir de la gerència de cooperació del ministeri de Defensa mitjançant una fórmula d'enginyeria financera. A compte de les compres d'armes, es van concedir préstecs per a R+D des del ministeri d'Indústria, a interès zero i a retornar en 20 anys per les indústries militars. Es va signar un conveni entre ambdós ministeris (Indústria i Defensa) segons el qual Indústria avançava els diners en concepte d'R+D, diners que les empreses retornarien a Defensa quan portés a terme el pagament de les armes.
D'aquesta manera s'aconseguien dos propòsits: no incrementar gaire la despesa militar del ministeri de Defensa i que la indústria militar veiés satisfetes les seves demandes d'ajuda per finançar la recerca i desenvolupament dels nous prototips d'armes. Però el problema de fons persistia. Algun dia Defensa hauria de retornar els diners d'R+D a Indústria. I transcorreguts setze anys es deuen ni més ni menys que 15.000 milions d'euros avançats a les empreses militars.
Com que aquests grans programes tenien un desenvolupament de 25 a 30 anys, amb el pas del temps els problemes del ministeri de Defensa s'han anat incrementant. Així, en l'horitzó de l'any 2025 els compromisos de despesa se situen en la colossal xifra de 40.000 milions d'euros. Es comprèn que ara el ministeri avisi que no disposa de prou mitjans per pagar la factura dels terminis anuals, sobretot després de les retallades pressupostàries iniciades amb l'arribada de la crisi el 2008, que també afecten Defensa.
Davant d'aquests fets, no hi ha més solució que o bé incrementar el capítol d'inversions per pagar les factures o bé ajornar i refinançar les inversions fins a l'any 2040 o més, a l'espera que desaparegui la crisi -encara que aquesta última opció representarà incrementar el cost final de les armes a xifres inversemblants-. O bé al contrari, racionalitzar la despesa en defensa reduint alguns programes d'armes i anul·lant-ne d'altres -el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Grècia han anunciat la suspensió de diversos programes d'armes-, sobretot tenint en compte el que diuen els experts militars: que una vegada finalitzats, molts no tindran cap aplicació pràctica en la defensa del territori ni en els escenaris on intervenen les forces armades espanyoles, perquè bona part van ser dissenyats per repel·lir atacs aeris i invasions terrestres propis de l'etapa de la Guerra Freda.
Per molt que cridin els seus defensors, aquestes inversions militars només contribueixen a la ineficiència de la nostra economia a causa dels costos d'oportunitat perduts en l'economia productiva, i incrementen l'endeutament i el dèficit de l'Estat. És a dir, fan encara més profunda l'actual crisi.