D’acord amb les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, a Catalunya la proporció de persones que tenen el català com a llengua habitual no es mou del 36 per cent des de fa 10 anys. En comptes de celebrar aquesta estabilitat, alguns observadors prefereixen destacar que aquest percentatge s’acosta al llindar del 30 per cent que presumptament separa la supervivència de les llengües de la seva desaparició.
Certament, des de fa un temps s’ha escampat la teoria que “segons la sociolingüística, una llengua corre perill quan en una comunitat la utilitzen menys del 30% dels seus membres”. Sense anar gaire més lluny, aquestes són les paraules exactes que va fer servir aquest mateix diari en l’editorial que servia de pòrtic al dossier sobre la llengua i els joves publicat el passat 24 de gener. En aquest com en altres casos, “la sociolingüística” no es pot quedar amb els braços plegats quan s’utilitza el seu nom en va. L’enunciat del 30% respon a un malentès que és urgent desfer, però un cop desfet ens podem preguntar igualment quines possibilitats hi ha d’enlairar-nos gaire més per sobre del percentatge actual.
L’any 2003 la Unesco va desenvolupar un marc per a l’estudi de la vitalitat i el perill de desaparició de les llengües (Language Vitality and Endangerment ), que utilitza nou criteris o factors. El factor 3 de la Unesco és la proporció de parlants respecte a la “població de referència total”. Una llengua “no corre perill” quan la parla gairebé tothom (més del 90 per cent); és “vulnerable” si ho fa la gran majoria (entre el 70 i el 90 per cent); es troba “clarament en perill” si es tracta d’una majoria (entre el 50 i el 70 per cent); “seriosament en perill” si és una minoria (entre el 30 i el 50 per cent), i “en situació crítica” si els parlants habituals són molt poques persones (menys del 30 per cent). Per entendre bé aquesta gradació és crucial aclarir quina és la “població de referència”. Doncs bé, la Unesco no s’ha cansat de repetir que la població de referència no és la població total del país o regió on es parla la llengua sinó la població total del grup “etnolingüístic” corresponent. En el cas del català (a Catalunya), la població de referència no són els 7 milions llargs de catalans sinó els 2 milions de persones que tenen el català com a llengua inicial (el que abans es deia “llengua materna”).
Segons les dades de l’EULP, a Catalunya el percentatge de persones de llengua inicial catalana que declaren tenir el català com a llengua habitual està estabilitzat en el 90 per cent, i si hi sumem els catalanoparlants inicials que declaren tenir el català i el castellà com a llengües habituals ens enfilem al 95 per cent. En altres paraules, que el català (a Catalunya) no corre el suposat perill que albiren els seguidors de la teoria del 30 per cent.
Aclarit el malentès, no es pot discutir que les perspectives de futur del català a Catalunya serien infinitament millors si en comptes del 95 per cent del grup etnolingüístic corresponent el tingués com a llengua habitual el 95 per cent de tota la població de Catalunya. Aquest és un objectiu que potser van somiar determinats activistes del passat llunyà i que encara avui somien els activistes que aspiren a fer del català una llengua nacional, equiparable a les llengües nacionals dels altres estats europeus, que ocupi la posició que té el francès a París, l’italià a Roma o el castellà a Madrid. Aquí el verb somiar és el més adequat, perquè aquest objectiu -a part d’altres possibles inconvenients- senzillament no és realista. En tot Europa no hi ha cap territori on una llengua hagi passat del 36 per cent de parlants habituals al 95 per cent, si excloem, és clar, els casos on s’han aplicat tècniques per dir-ho així no permissibles en una democràcia liberal. Els nostres primers normalitzadors n’eren ben conscients i per això l’eslògan que van triar va ser “El català, cosa de tots” i no pas “El català, llengua (habitual) de tothom”. I en aquest sentit s’ha de dir que l’èxit de les polítiques de normalització ha estat rotund. A l’hora de fer balanços de situació, potser cal posar més el focus en els centenars de milers de catalans que tenen el català com a llengua “no habitual”, per als quals el català també és cosa seva encara que no sigui la llengua que fan servir més sovint. Aquests usuaris ocasionals, que tantes llengües regionals o minoritàries d’Europa ja voldrien tenir, són l’assegurança de vida que té el català un cop descartats els somnis d’impossible realització.
