Per un 'fair play' cultural

Per fair play s’entén, en els esports, un joc net, sense trampes. La metàfora s’utilitza per descriure moltes situacions disputades on hi ha alguna cosa en joc. Fair ens remet no només a l’absència de trucs o de maniobres sospitoses, sinó també a una noció de situació justa, adequada. Les polítiques públiques han considerat que el millor fair play el generen les lleis. Per exemple, la Ley de Contratos del Sector Público, publicada al BOE núm. 272, de 09/11/2017, per fomentar la lliure concurrència i evitar els falsos autònoms (entre d’altres), n’és un exemple. Buscava evitar el fraccionament de contractes, les portes giratòries en la contractació o, directament, el frau, però ha desembocat en un model d'hipergestió pública basada en la cadena de producció de documentació burocràtica, en la desconfiança i el reforç de la jerarquia institucional. No totes les lleis dibuixen un marc social més just perquè el que importa de la llei no són els seus articles, sinó la interpretació que en fa la jurisprudència local. Cada consistori té la seva circular interna, el seu protocol.

Deia Lewis Mumford que les estructures burocràtiques que acompanyaven els faraons i els reis tenien una característica essencial: res tenia el seu origen en la mateixa burocràcia, la seva funció consistia a transmetre sense alteració ni desviació les ordres procedents de dalt. No podien admetre cap informació local ni cap consideració humana que alterés aquest inflexible procés de transmissió. Només la corrupció o la rebel·lió declarada podien modificar la rígida organització. Aquest mètode administratiu –acaba Mumford– requereix una repressió deliberada de totes les funcions autònomes de la personalitat i una predisposició a executar les tasques quotidianes amb ritual exactitud. O, com diu McLuhan, "el contingut de cada nou protocol és un altre protocol". La maquinària és tan pesant, el model de gestió tan poc eficient, que es perden diners i recursos humans per poder seguir els protocols. Tothom està cansat de fer concursos públics per a cada grapa, de bregar per un joc de signatures, d’anticipar totes les despeses a quatre anys vista, de formalitzar permisos per a tot. El filòsof Mark Fisher, al llibre Realisme capitalista, apunta que en el capitalisme cognitiu, "com va profetitzar Kafka, els treballadors es converteixen en els seus propis auditors, obligats a avaluar el seu propi exercici". Tots treballem en cadenes d’auditories difuses, en processos d’aprovacions que mai no acaben. La falta d’àgores generals on compartir i solucionar problemes en la gestió pública de la cultura fa que entendre la maquinària pública sigui complicat, que les millores siguin complicades.

Els centres d’art públics i, la majoria d’espais culturals, són no només aquesta rígida màquina de gestió administrativa, sinó també espais de recés, llocs amb una política del temps diferent de la de les rutines o a la dels mercats quan imposen el seu índex de productivitat. Aquest “temps altre” del lloc es beneficia de la temporalitat de les obres, que per molt actuals que siguin participen d’un fer i d’un dir força antics, condensen un pòsit històric, inevitablement. L’art, i la creació en general, des de la melindrositat que ofereix la reflexió o l’ambigüitat dels seus missatges, és un refugi davant l’amenaça de les neurocultures, aquelles que necessiten dopamina per funcionar i que troben en les plataformes socials, l’entreteniment massiu, l’economia financera, l’esport competitiu, alguns gimnasos i els sistemes d’ordres públic el seu millor aliat.

Però per fomentar aquest tipus de relacions, hi ha d’haver estructures i institucions públiques que ho permetin. Fa uns anys es parlava de “noves institucionalitats”, fent referència a la necessitat de crear institucions més poroses, flexibles, més humanitzades, més comunitàries... Però si bé una bona part de les activitats han acabat adquirint aquestes característiques participatives, el funcionament intern de les institucions és més rígid que mai. Cal un fair play cultural real per poder posar la cultura a l’altura de tot el seu potencial. Un fair play que no prescindeixi de les lleis, però que parteixi d'interpretacions més adaptades a les necessitats culturals. Si el marc és el mateix per gestionar els residus que per gestionar la cultura, els malentesos i els atzucacs estan servits. Un fair play per trobar una excepcionalitat cultural a l’hora de gestionar els recursos i creacions des del sector públic. No només la creació d’òrgans de gestió públics transversals que agilitzin la gestió municipal, la creació de consells i òrgans de governança pública que puguin acompanyar els consistoris i prendre decisions en polítiques culturals, circulars internes que responguin a aquesta excepcionalitat cultural, sinó també... (ho deixo en l’aire, la comunitat interpel·lada és prou nombrosa).

L’humanisme del segle XXI passa per afirmar, d’una banda, el valor de les capacitats individuals i, de l'altra, el seu arrelament, vincle i deute amb el cos social (del passat i del present). En canvi, el model de gestió actual està mirant cap a principis del segle XX, cap a una espècie de fordisme cultural en què la cadena de producció ha estat substituïda per una cadena de supervisió. Les institucions culturals públiques orientades a la creació han passat de ser espais amb poc control públic a convertir-se en màquines de gestió, circuits sacrificials on el sector observa –i espera– qui serà el següent director a renunciar o a defallir. Ni escull administratiu, ni feu polític, sinó fair plays culturals per poder gestionar la cultura com a servei públic, com a espai de memòria col·lectiva, de participació de la vida pública, de pensament crític i de creació de bellesa. Espais per executar programes culturals complexos, per fer polítiques culturals orientades al bé comú, no miracles administratius o martirologis de curta durada.