La factura

La meva mare, que en pau descansi, sempre deia una frase: “Tot a la vida passa factura”. He trigat molts anys a entendre què volia dir. Atribuïa la frase a un judici moral relacionat amb la culpa. Si fas això, tindràs un càstig. Si et portes malament, en patiràs les conseqüències. L’educació cristiana mal administrada ha emprat sovint aquest discurs. En lloc de posar èmfasi en l’amor, el posava en el càstig.

No ha estat fins que han passat els anys que ho he entès. El que volia dir és que quan un no és coherent, quan un no fa el que toca, quan amaga el cap com un estruç, la procrastinació tindrà un cost. Res no és gratuït. Tant les accions com les inaccions tenen efectes. Si una persona no és exigent amb el seu present, el futur serà exigent amb la persona. A la vida no es poden abandonar les coses, les persones, les relacions, els projectes, les il·lusions, l’amor, la tendresa... Perquè tot té un preu.

No es tracta de culpabilitzar-se sinó de ser conscients que sempre, sempre es paga un preu per qualsevol decisió. Sempre hi ha un preu. I sovint preferim pagar un preu molt alt en el futur per tal de no assumir un petit cost avui. Tots ho fem. Passa també amb les petites coses: no passo revisió del cotxe i acabo pagant una gran factura de reparació. No vaig al dentista quan toca i acabo perdent el queixal. Amb els sentiments i amb les persones és exactament el mateix.

No ens angoixem. Constatar i prendre consciència d’aquest fet ens crida a la vida, a valorar el present com el regal més valuós. Fixem-nos que present vol dir dues coses alhora: moment actual i regal. Potser no és casualitat. No deixar factures per al futur no vol dir malbaratar el present, sinó donar-li el valor que té i no enganyar-se atribuint-li mil coses que, potser, no tindrà mai. La factura que no es paga avui és sempre més cara demà. És això, el que volia dir la meva mare.