La factura de la irresponsabilitat

Sis dies, sis. Són els que va trigar el president en funcions de la Generalitat, Pere Aragonès, a deixar totalment clar i sense matisos que els actes de vandalisme i pillatge perpetrats amb l’excusa de les manifestacions per la llibertat d’expressió resulten inadmissibles. 

L’assenyalem perquè encara que sigui en funcions és qui comanda l’executiu català, tot i que el muts i a la gàbia entre els membres del Govern ha estat generalitzat a excepció del titular d'Interior, Miquel Sàmper, obligat pel càrrec i que va haver de córrer a demanar disculpes després d’unes declaracions inicials gens afortunades que han malmès les seves relacions amb els Mossos d’Esquadra.

La irresponsabilitat dels nostres governants ha estat absoluta. El mateix executiu ha justificat amb el seu absentisme i silenci, només alterat els primers dies per assenyalar els policies com a culpables, el saqueig dels comerços de Barcelona i la destrossa de material urbà.

Que tot això s’hagi esdevingut enmig de les converses amb la CUP per arribar a un acord que permeti la formació d’un nou govern no hauria de ser una excusa i val a dir que en públic no s’ha fet servir. Una altra cosa és en privat, on tant JxCat com ERC confessen sense embuts que el motiu que els ha portat a esborrar-se del mapa mentre s’esberlaven aparadors és la negociació en marxa amb l’extrema esquerra independentista.

El més rellevant d’aquests dies no han estat els episodis de violència amb l’excusa d’una manifestació. Ni és la primera vegada ni serà la darrera que es produeixen. El que sí que és nou és l’abdicació del Govern a l’hora de fer-hi front i apressar-se a marcar una ratlla entre el que és admissible i el que no als carrers de les nostres ciutats.

Qui juga amb foc té números per acabar cremat. Un executiu que defuig fer de govern –en funcions, sí, però govern– treballa en contra seu i en contra del país al qual ha de servir. I això és el que ha passat aquests dies. El paper ben galdós de qui ens governa ha estat el de limitar-se a sortir amb el termòmetre al balcó per mesurar la temperatura ambiental i no dir ni ase ni bèstia fins a detectar que la gravetat dels fets ja havia fet girar l’opinió publica i publicada, particularment aquesta darrera, que s’havia mantingut parcialment comprensiva amb els primers aldarulls. En certa manera s’ha traït l’obligació que tenim encomanada al nostre govern d’assegurar, a si més no intentar-ho sense ambigüitats, l’ordre i la convivència al conjunt del país.

L’executiu català és víctima de les contradiccions en què s’ha instal·lat en els darrers anys. S’ha abonat amb tanta intensitat al discurs de la desobediència, s’ha aplicat amb tanta devoció a destruir qualsevol traça de legitimitat i utilitat del marc jurídic en el qual ens movem que ara li resulta gairebé impossible actuar amb la contundència discursiva que escau quan les coses surten de mare. La conjuntura política i la necessitat de nous socis pel proper Govern explica la resta. És la factura de la irresponsabilitat, que no para de girar-nos interessos.

Josep Martí Blanch és periodista