Factors a l’ombra
Ens ha passat a tots. Llegir i apreciar un argument ben travat que justifica una iniciativa pública. Però així i tot quedar-nos amb el neguit que hi falta alguna cosa, que potser una motivació de pes és absent del discurs justificatiu. M’hi referiré com el factor a l’ombra per expressar la possibilitat que l’inconscient de les autoritats públiques els hagi indicat que, contra la dita habitual, el paper no ho aguanta tot i, com a conseqüència, no s’han vist amb cor d’il·luminar-lo. Presento dos exemples econòmics en què he sentit el neguit. Afegeixo que per la seva pròpia natura l’existència d’un factor a l’ombra mai es pot afirmar amb certesa. Serà sempre només una sospita, i fer-lo notar, només una invitació a reflexionar.
1. H2Med. Amb la benedicció de la Comissió Europea s’ha arribat a un acord per construir una connexió submarina, l’H2Med, que permetrà l’any 2030 transportar hidrogen entre Barcelona i Marsella en quantitats significatives. Se suposa que l’hidrogen serà generat a partir d’electricitat d’origen renovable. Ara bé, els que en saben ens diuen que produir hidrogen a Espanya amb electricitat i transportar-lo a França és clarament inferior en termes d’eficiència que transportar electricitat a França i produir l’hidrogen allà, o simplement més a la vora del punt d’ús. Llavors: per què planegem transportar hidrogen i no electricitat? La sospita d’un factor a l’ombra: l’H2Med té l’avantatge que queda amagat al fons del mar. No es veu. Si l’electricitat la transmetéssim sense transformar ompliríem molt territori francès, i segurament també espanyol, amb unes torres de transmissió que desperten moltes reticències. El fet és, però, que Espanya té un avantatge competitiu natural, que encara no ha explotat prou, en la producció d’electricitat renovable i per tant li convé la connectivitat elèctrica, per terra o per mar. De cables submarins de transmissió elèctrica ja n’hi ha al món. Ves a saber si a l’hora de la veritat les conduccions per l’hidrogen acabaran servint per a la transmissió elèctrica. No deu ser tan difícil, posats a fer l’obra, assegurar que tenen aquesta capacitat.
2. ‘Hub’ Nissan. Desconec les interioritats de les negociacions per retornar l’activitat econòmica als espais que van ser de Nissan però m’atreveixo a oferir una visió des de la distància. El projecte té dos actius de gran valor. El principal, com un dia em va explicar Salvador Alemany, és la localització: molt ben comunicada, al costat del port i de l’aeroport, al centre d’una àrea molt industrialitzada i remarcablement propera al centre de Barcelona. L’altre és una subvenció a fons perdut que de moment podia arribar a 108 milions d’euros. Tot plegat és una situació privilegiada per atreure projectes potents. Així i tot, no s’està aconseguint. Fins al punt que s’haurà de renunciar a ben bé la meitat de la subvenció màxima perquè no es troben prou avaladors per a l’únic projecte que es considera admissible. És sorprenent i cal concloure que o bé les perspectives de competitivitat econòmica de Catalunya són francament dolentes, la qual cosa no se segueix d’una anàlisi global de les seves fortaleses i debilitats, o bé el projecte està condicionat per un factor a l’ombra. I quin podria ser? Doncs potser que la reindustrialització s’ha plantejat d’una manera massa literal en termes de substitució de l’empresa que se’n va per unes altres de les quals s’espera que puguin absorbir la força laboral de l’antiga Nissan. En general, en situacions com aquestes és millor considerar un ventall ampli d’opcions. Les reconversions industrials, en una zona econòmica tan extensa i diversificada com la de l’àrea metropolitana de Barcelona, han de fer possibles, si estan degudament ajudats, moviments intersectorials en l’ocupació del treball. Un plantejament restrictiu sobre les opcions admissibles pot portar a la insatisfactòria situació que avui tenim a l’antiga Nissan. No sabem encara el final de la història i tant de bo acabi de forma òptima: amb empreses que absorbeixin la força laboral, que treguin partit de la localització i que dinamitzin l’economia catalana. Però de moment hi ha raons per a l’escepticisme. La marxa de Nissan té causes específiques però el que està passant també denota febleses en la nostra posició per atraure el tipus d’activitat industrial que representava Nissan. Recordem, per exemple, que en el seu dia els salaris comparativament baixos van ser un atractiu. Avui ja no ho poden ser.
