Els dos grans partits de l’independentisme han protagonitzat una altra setmana estel·lar. No fa gaire, ens congratulàvem de l’acord entre PSOE i Junts sobre la immigració, i del fet que ERC l’aplaudís. Puigdemont també va felicitar-se (amb la boca petita) de l’acord per la condonació parcial del deute autonòmic, i va restar callat quan Turull acusava ERC de pactar un traspàs fake de Rodalies. Al recent congrés del partit, Junqueras va insistir en aquesta direcció i va proclamar, davant “el meu amic Jordi Turull” que els avenços en matèria d’autogovern, ja fossin mèrit de Junts o d’ERC, havien de satisfer tots els independentistes. Però pocs dies després, juntaires i republicans ja es deien de tot, al Parlament i al Congrés de Diputats. O Puigdemont i Junqueras no tenen autoritat sobre els respectius peons, o ja els va bé esperonar la batussa sense embrutar-se les mans.
Cal admetre que els representants electes de Junts han estat especialment bel·ligerants després de les últimes eleccions, on esperaven que ERC es negués a negociar amb el PSC, per forçar una patriòtica repetició electoral que convenia a Puigdemont (no sabem per què). ERC no es va deixar impressionar i va negociar amb Illa un model de finançament singular, que Junts va ridiculitzar de forma immediata. El mateix ha fet amb el traspàs de Rodalies. Són dues operacions d’alta dificultat, que demanen temps, tenacitat, i sobretot que no hi hagi travetes. Sense un alineament entre els dos partits independentistes, és molt difícil que tot això tiri endavant. Cosa que, per cert, també ha comprovat Junts després de pactar l’amnistia o l’oficialitat del català a Europa.
L’actitud de Junts es veu agreujada per la seva estratègia del bastó i la pastanaga, per la qual de tant en tant s'alinea amb PP i Vox per tombar iniciatives del govern Sánchez. En alguns casos ho fa per afinitat ideològica; en d’altres per l’addicció al focus mediàtic. La llei de l’agència de salut pública, que havia estat pactada amb esmenes d’ERC i Junts, va ser tombada al Congrés com a represàlia pel desacord amb el PSOE en una altra matèria.
Tot i que en termes generals l’actitud d’ERC és més prudent, hi ha un factor amb nom i cognoms que equilibra les forces: Gabriel Rufián. Aquesta setmana ha estat especialment loquaç, acusant un diputat de Junts de “miserable” i a un altre de “rata”. En tots dos casos eren respostes a atacs previs, potser injustos; però Rufián té massa afició a les paraules gruixudes que garanteixen titulars. Francesc de Dalmases li va replicar comparant-lo amb els nazis, però Dalmases és un diputat irrellevant, mentre que Rufián –heus aquí el problema– és el dirigent més conegut i amb més repercussió dins d’ERC. És ell qui marca la temperatura de les relacions amb Junts, tant o més que Junqueras. I els seus exabruptes fan que els de Junts es victimitzin i que l’estratègia pretesament moderada de Junqueras salti pels aires.
Rufián va obtenir grans resultats pel seu enginy i la seva fatxenderia calculada. Va contribuir a reforçar el perfil mestís i esquerrà del partit, i a dissipar els seus complexos davant del poderós entourage convergent. Però la seva vehemència, i la seva notorietat, inflada pel periodisme espanyol d’esquerres (per raons gens innocents), poden ser un contrapès excessiu al lideratge de Junqueras; el lideratge narratiu, si més no. Potser em diran que és un exercici de poli bo/poli dolent, dels de tota la vida. Si és aquest el cas, em sembla que no acaba de funcionar: en el cinema, el poli bo acostuma a ser el protagonista.
