La fabulació del bipartidisme
1. Debat.Els debats electorals són el moment litúrgic de la campanya electoral, però cada cicle que passa es descoloreixen una mica més. El president sortint, Pedro Sánchez, i l’aspirant –els seus ja diuen president entrant– Núñez Feijóo el van dur a la mínima expressió. Era difícil trobar una sola idea inesperada, un sol senyal atractiu en aquell bullit, carregat d’interrupcions i amb un ús sense límits dels recursos més tronats: xifres que no es demostren, interrupcions permanents, i molt bla, bla, bla. De manera que va ser determinant l’estat d’ànim de cadascú, i aquí va fallar Pedro Sánchez. No sé si el retir que es va imposar durant el cap de setmana el va relaxar excessivament, però estava en escena com si encara no hagués sortit de casa. I es va trobar amb un rival inesperat, com si, de cop, dins l’home sense atributs precisos de què Feijóo ha fet estil s’hagués despertat la determinació de qui se sent a tocar de l’objectiu. I es van invertir els papers.
El president amb fama d’agosarat es va trobar en fora de joc des del primer minut, perquè no esperava que el seu oponent li impedís prendre la iniciativa. I l’aspirant per primer cop exhibia la tranquil·litat del que se sent guanyador. És a dir, s’estaven canviant les cadires quan encara falten dues setmanes per al final de la partida. I, evidentment, és un senyal negatiu per a qui encara és president assumir una pulsió defensiva davant de l’aspirant. Una actitud que inevitablement té efecte contagiós i altera les expectatives creades. Queda per veure la importància real d’aquests debats, que la majoria de la gent no segueix amb el detall i l’atenció que hi posen els mitjans de comunicació. Però els estats d’ànim deixen rastre, sovint més que les paraules, que de tan repetides ja fan cacofonia.
2. Governar. Núñez Feijóo va voler rematar la feina amb un compromís per escrit de deixar que governi la llista més votada. Era el cop d’efecte que completava la seva estratègia. La taula era tan llarga que un cop va fer el gest de firmar el document no el va poder fer arribar a l'adversari. En principi, són jocs polítics sense importància que busquen titulars. Tanmateix, una manera d’intentar escenificar el que de moment la realitat no confirma: el retorn al bipartidisme PP-PSOE amb els altres com a comparses, és a dir, recuperar el nucli del règim. És el somni dels que encara no volen entendre que el temps del felipisme i l’aznarisme es va acabar. I que les societats són massa complexes per tancar tant l’espai del que és possible.
Però, al mateix temps, aquesta idea genera una confusió molt estesa en el debat polític: el tòpic que el que arriba primer ha guanyat les eleccions. I és fals si parlem en termes de govern. El primer tindrà més escons, òbviament. Però el que guanya les eleccions –és a dir, la possibilitat de governar– és qui és capaç de sumar una majoria suficient per fer-ho, una majoria que se situa en la meitat més un dels escons a proveir. El fet d’arribar primer no dona cap privilegi especial si no en tens prou per arribar a port, llevat de poder ser el primer a intentar-ho. Les inèrcies del bipartidisme generen lògiques de repartiment corporatiu que tenen ben poc de democràtiques: que tot quedi entre nosaltres. Si Núñez Feijóo arriba primer, que s’espavili. I si el PSOE li fes la feina –com voldria el felipisme orgànic que encara existeix– seria una inquietant regressió cap al vell corporativisme.
3. Majories. La fanfàrria del debat de dilluns no ens ha de desviar de la qüestió principal. Per molts papers que Feijóo posi sobre la taula, la seva opció està signada: el PP ha anat construint pactes autonòmics amb aliances amb Vox carregades d’exigències dels vells supremacismes. O governa la dreta farcida d’autoritarisme o es recupera la majoria diversa que ha governat fins ara. Sánchez i companyia, abans de deixar-se endur per les pressions dels poders fàctics per donar un cop de mà a Feijóo, farien bé de donar un cop d’ull als partits socialistes europeus, alguns avui en vies de desaparició.