La fàbrica de gendres

Apartir dels anys 60, els nois de Manresa, i també de la resta de la comarca del Bages, però sobretot de Manresa, anaven a ballar a Sant Vicenç de Castellet. Se sortia d’una època insòlitament fosca, d’una postguerra duríssima que havia escapçat diverses generacions, en molts aspectes. Però aquella tongada de joves, la primera generació de postguerra que no havia sentit trets, estaven a punt d’encapçalar una autèntica revolució, potser la més important del segle XX al món occidental.

Aquella joventut, nascuda a finals dels trenta i als quaranta, per primer cop es podien començar a moure. Els nois, també per primera vegada, començaven a dedicar-se a allò que se’n deia empaitar noies. Fins aleshores, qualsevol trobada, ball, festa, sarau, normalment estava controlat i, sobretot, s’organitzava a les cases particulars: les parelles, almenys als pobles i fins que no es casessin, havien d’anar acompanyades d’algun familiar, un germà, o fins i tot directament pels pares.

Tanmateix, l’època de les restriccions s’acabava, i a partir dels 60, almenys a Manresa, els nois frisaven per anar a Sant Vicenç de Castellet. La carretera que comunicava les dues localitats era bona. Qui més qui menys, començava a tenir mitjà de transport propi. Hi havia qui tenia una Montesa, una Ossa. Els que més, tenien un Seat 600, fet que causava sensació. Per la seva banda, en aquest poble s’hi havien començat a organitzar balls amb orquestra -detall important- i els nois hi desembarcaven per anar a ballar, però també per un altre aspecte, encara més remarcable: les santvicentines.

A part de la fama que eren noies molt boniques, també eren conegudes per estar més alliberades que les manresanes i que les noies de la resta de la comarca. Les santvicentines, en general, s’havien fet seva la modernitat i l’obertura de mires que començava a marcar un altre ritme de vida.

El cas és que, arran d’aquells balls amb orquestra, de Sant Vicenç van sortir-ne moltes, moltíssimes, parelles i molts matrimonis. És un fet totalment comprovable. El nombre de santvicentines que es van casar amb manresans va ser altíssim. Tant, que durant una època Sant Vicenç de Castellet va ser conegut com la fàbrica de gendres. Els santvicentins d’una certa edat ho recorden perfectament.

Fa uns mesos, em van convidar al Club de Lectura de l’antiga biblioteca, que aquest any s’acaba de traslladar a un nou edifici, fantàstic, de gran capacitat, la Biblioteca Salvador Vives Casajuana de Sant Vicenç de Castellet, amb unes xifres que posen de manifest la bona acollida que ha tingut el centre i la vivacitat dels santvicentins. Durant la xerrada, al voltant de la novel·la Una família exemplar, va sortir el tema estel·lar dels gendres i un senyor es va aixecar i va explicar la llegendària història dels mítics balls i “la fàbrica de gendres” en què s’havia convertit Sant Vicenç.

El públic va reaccionar ràpidament. Ningú no se’n va sorprendre. De fet, de la vintena de persones que assistien a la xerrada, majoritàriament dones, com acostuma a passar en tots els clubs de lectura, hi havia tres santvicentines que s’havien casat amb manresans, arran de les famoses festes.

Certament, Sant Vicenç no era (no és) un poble qualsevol. Històricament, ha estat ben comunicat. Actualment, sobretot per l’autopista de Montserrat, que comunica Terrassa amb Manresa. Tampoc és casual que s’hi instal·lés un dels primers polígons industrials de la zona. És important destacar que hi ha diverses empreses que exporten material d’alta tecnologia a nivell mundial. Els que van fer el polígon a Sant Vicenç van tenir vista, igual que els nois que, els caps de setmana, anaven a ballar al poble.