Ferrer i Guàrdia, Brussel·les i la llibertat

Moltes de les persones que aquests dies aprofiten l’estada a Bèlgica per fer una mica de turisme probablement desconeixen que un dels catalans més cèlebres, reconeguts i admirats a la capital d’Europa és Francesc Ferrer i Guàrdia. La web de la fundació que porta el seu nom el defineix així: “És un personatge estrany. Sí, estrany: un home que, sense formació pedagògica prèvia, sense haver tingut accés a cap sistema d’ensenyament reglat, va comprometre la seva vida amb un ideal d’emancipació dels éssers humans. I va ser per això que va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies de l’Espanya del començament del segle XX. Aquests oligarques tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d’impedir, entre altres coses, el desvetllament d’una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava per l’educació dels infants”.

Ferrer i Guàrdia té un monument des del 1911 molt visitat i homenatjat al bell mig de la ciutat; concretament, presideix l’entrada de la Universitat Lliure de Brussel·les (UBL). Curiosament, i amb un munt d’anècdotes que serien difícils de resumir, n’existeix una rèplica idèntica a Montjuïc, als jardins de Joan Maragall, des del 1990. Ferrer i Guàrdia va morir als cinquanta anys perquè, sense cap prova, se’l va acusar d’haver instigat els esdeveniments de la Setmana Tràgica, el juliol del 1909. Va ser afusellat a Montjuïc, després d’un judici sense garanties a càrrec d’un tribunal militar, el 13 d’octubre del mateix any. Aquells dies el món ens va mirar com possiblement està fent ara arran de la manifestació a Brussel·les. Al davant, un segle després, els mateixos protagonistes: l’aparell repressor de l’estat espanyol.

És impossible no vincular aquests dies els fets de la Setmana Tràgica i els fets pels quals s’imputen sedició i rebel·lió al Govern i als Jordis. Tant Ferrer i Guàrdia com actualment el conjunt del Govern són acusats d’uns fets no vinculables i inexistents.

Recordar aquest episodi de la història és del tot necessari per entendre què ens està passant ara en relació a la manera d’actuar de l’aparell de l’estat espanyol. El crim de Ferrer i Guàrdia va ser el de ser republicà, socialista, lliurepensador; i haver creat l’ensenyament laic a Catalunya, haver instruït milers d’infants en la moral independent. El crim del nostre Govern és assumir el mandat emergit de les urnes el 27 de setembre del 2015, ser coherent amb els programes electorals, organitzar el referèndum de l’1 d’octubre, permetre votar, voler deixar que sigui la ciutadania qui opini sobre el futur de Catalunya a través de les urnes.

Arran del procés i execució de Ferrer i Guàrdia, The Times va dir: “Per negligència o estupidesa, el govern espanyol ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, que assimila a una agitació criminal”. Un segle després, la premsa internacional clama contra la greu acusació de delicte de rebel·lió sense l’existència de violència. Afortunadament, són uns altres temps i -malgrat tenir davant el mateix estat indigne- no hi ha pena de mort, però sí condemnes de presó de trenta anys.

Existeix un fort lligam entre el que representa el Govern -i el moviment social que l’empeny- i les idees de Ferrer i Guàrdia: llibertat, democràcia, revolució. Però, sobretot, perquè la pedagogia i l’educació són protagonistes en aquests dos fets històrics. Actualment el govern central té l’ull posat en l’escola, amb una greu acusació d’adoctrinament. A principis del segle passat la pedagogia de la llibertat de Ferrer i Guàrdia volia justament trencar amb l’adoctrinament existent. No és casualitat que l’escola catalana, laica i progressista, i l’educació en el temps de lleure, l’escoltisme i l’esplai, se sentin hereus dels ideals de Ferrer i Guàrdia.

Qui pugui o vulgui visitar el monument a Brussel·les comprovarà que al peu hi ha gravat un missatge de Ferrer: “L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els infants sobre la via ampla i directa de la investigació personal”. Aquesta voluntat de poder descobrir, dialogar, discernir sense apriorismes ni dogmatismes, entronca amb la necessitat de la majoria de la ciutadania, expressada per Oriol Junqueras des de la presó com “la impossibilitat de renunciar a voler que els ciutadans de Catalunya decideixin el futur de Catalunya, amb el seu vot, democràticament i pacíficament”.

Com sempre, i el professor Junqueras ho sap millor que ningú, la història es repeteix.