Ezra Pound, el mestre més encomanadís (1985)

Article que Àlex Susanna (Barcelona, 1957-Gelida, 2024) va publicar a l’Avui (30-X-1985) amb motiu del centenari del naixement del poeta Ezra Pound (Hailey, Idaho, 1885 - Venècia, 1972), representatiu de l’anomenada generació perduda. El també poeta Àlex Susanna, traspassat el passat 27 de juliol, va ser a més un destacat promotor cultural i professor universitari. Va exercir responsabilitats institucionals en el camp de les arts i la literatura.

A l'hora de parlar d’Ezra Pound, des d’un punt de vista personal, cal adoptar una memòria selectiva més que no exhaustiva, si no volem allargar-nos més del compte. Pound, en efecte, és un dels autors més «desbordants» d'aquest segle, i això fa que sigui difícil tenir una idea clara del que representa per a nosaltres, per bé que, en canvi, no tinguem cap dubte a l'hora d'afirmar que la seva influència és inqüestionable, i particularment suggestiva. Em limitaré, doncs, a formular algun dels aspectes de Pound que més va cridar-me l'atenció. En primer lloc, cal dir que Pound va ser un poeta per a qui la literatura fou, des d'un bon principi, una aposta vital completa, en què va invertir tot el seu temps (i també tots els seus diners), i en què involucrà el màxim nombre de persones possible. Eliot ha estat qui millor ho ha remarcat: «Pound desitjava apassionadament, no sols escriure bé, sinó viure en un període en què pogués envoltar-se de ments igualment intel·ligents i creatives». D'aquest afany se'n desprèn un dels seus trets més característics: aquesta prodigiosa capacitat de sortir de la pròpia closca i apropar-se a la personalitat dels altres, aquesta excepcional generositat i sagacitat a l'hora d'interessar-se i treballar per a altres escriptors. En un segle d'autèntic solipsisme literari, aquest fet no deixa de ser decisiu, i bona prova n'és la quantitat d'escriptors l'obra dels quals n'és, d'una manera o altra, deutora: H.D. Frost, Eliot, Joyce, Yeats, Marian Moore, W.C. W., E.E. Cummings i Hemingway són alguns dels autors que, sense Pound, haurien tingut tot un altre destí literari. Pound, en cada cas, va saber copsar el millor d'ells. Aquesta concepció activa i col·lectiva del fet literari, però, cal veure-la en funció d'un altre tret més immediat: el tipus de relació que tot temps va mantenir amb la literatura i l'art en general. No hi ha res del que Pound va escriure, va dir o va fer que no ensenyi i transmeti l'entusiasme pel coneixement, tant o més que el coneixement mateix. «És el mestre més encomanadís que mai he conegut»: va dir Marian Moore. I aquest tarannà que, en principi, l'allunyà dels cercles pretesament acadèmics, acabà convertint-lo, si no en el miglior fabro, com a mínim en el millor ensenyant i guia del nostre segle. Sense Pound, la literatura del segle XX hauria estat diferent: ell va motllurar-la en els seus contorns més visibles. Podem dir, en certa manera, que Pound se serví dels altres per a dur a terme tot un programa literari, en què conviuen les cultures, els gèneres, les formes i els estils més diversos. És un autor, per tant, la incidència del qual ultrapassa de molt la que pugui provenir estrictament de la seva obra de creació. Com va dir Auden, pocs són, de fet, els escriptors d'aquest segle que puguin dir: si Pound no hagués viscut, la meva obra hauria estat la mateixa.