Extremisme de centre

Les democràcies travessen temps difícils, també a casa nostra. Les dinàmiques globals que les erosionen, juntament amb aspectes més locals, s’observen des de fa temps a l’opinió pública catalana. Les darreres dades del CEO en són una mostra ben alarmant: diverses cohorts d’edat, especialment les més joves, no es despentinen a l’hora d’afirmar que preferirien més benestar i menys democràcia; un fals dilema de manual que forma part dels llocs comuns més visitats pels discursos antidemocràtics gens mancats d’altaveus. Fa pocs dies, un reportatge magnífic ens mostrava a TV3 com el jovent del segle XXI no necessita accedir als mitjans de comunicació, ni anar a mítings multitudinaris, per ser consumidors de narratives extremistes, algunes de les quals obertament feixistes: en tenen prou fent un cop d’ull al seu telèfon mòbil.   

Tanmateix, les mirades de preocupació d’analistes i observadors en general d’aquesta deriva més que evident semblen centrar-se gairebé obsessivament en els discursos d’extrema dreta, ja sigui dels influencers de TikTok o dels representants polítics de formacions que defensen ideologies “extremistes” com ara Vox o Aliança Catalana. Genera preocupació que les pròximes eleccions catalanes puguin significar l’entrada de l’extrema dreta catalanista al Parlament, s’aplaudeixen les divisions internes de Vox per si aquestes debiliten finalment aquest partit i més d’un es congratula que s’hagi pogut aturar l’entrada de Vox al Parlament gallec gràcies a la resistència del centrisme del PP d’Alfonso Rueda. De fet, per a molts comentaristes, l’arribada de les forces d’extrema dreta gairebé es percep com una fatalitat predestinada a “contaminar” la resta de forces polítiques, com ha succeït a les coalicions de govern de Marga Prohens i Carlos Mazón a les Balears i al País Valencià.

L’auge de l’extrema dreta és, sense cap dubte, un afer gravíssim per a la nostra salut democràtica. Ara bé, una anàlisi acurada de la situació faria bé de rescatar la hipòtesi que va formular el politòleg Seymour Martin Lipset a l’obra clàssica Political man. Per a Lipset, l’auge del feixisme alemany al règim de Weimar no es podia explicar sense un extremisme que havia passat desapercebut en certa manera: el del centre. Si bé força controvertida empíricament, la tesi de Lipset resulta inquietant. La radicalització antidemocràtica pot produir-se originàriament en el que el politòleg americà va anomenar un “extremisme de centre”; és a dir, una deriva que sobretot afectaria les posicions polítiques de les classes treballadores més benestants, les classes mitjanes, i no pas dels exclosos del sistema. Sense aquesta transformació d’un sector de les classes mitjanes, deia Lipset, no es podia explicar l’auge sobtat de suport intel·lectual, i electoral, a l’NSDAP als anys 30.

Sense que sigui necessari donar per bona la tesi de Lipset, potser convindria mirar-la de reüll de tant en tant. També pot ser perfectament vàlida la idea que són essencialment els partits d’extrema dreta els que “contaminen”, un terme molt adient, el debat públic afegint temes nous a l’agenda (seguretat, immigració) i provocant que els debats i les polítiques públiques girin a favor de les seves tesis. Però quina responsabilitat tenen els partits situats al centre de l’espectre polític? No és potser la normalització de discursos xenòfobs, simplificadors de la política, personalismes diversos i proclames directament antiinstitucionals formulades per actors polítics en teoria “centristes” responsable també d’aquesta deriva? Al meu entendre, fixar l’atenció exclusivament en l’auge de l’extrema dreta és un error estratègic notable si el que es vol és preservar la qualitat democràtica. Convindria parar atenció també als “extremistes de centre” que de manera irresponsable, i amb l’excusa de la competència electoral de l’extrema dreta, o sense, aprofiten per moure els seus electorats més enllà dels consensos democràtics raonables tot renunciant a fer cap mena de tasca de pedagogia democràtica elemental.  

És cert que les raons de l’erosió de les democràcies són diverses, hi ha molts fronts oberts. Ningú disposa ara mateix de la recepta per revigoritzar les democràcies i, probablement, no hi ha ni de bon tros una única fórmula màgica per fer-ho. Creure-ho seria ja un error en si mateix. Però l’ètica de la responsabilitat obliga a evitar de totes totes que acabem comprovant nosaltres mateixos si la tesi de Lipset era certa, no fos cas que ens enduguéssim una sorpresa.