El protagonisme adquirit pel sindicat ultra Manos Limpias en el cas de la investigació a Begoña Gómez, dona de Pedro Sánchez, ens situa novament davant d'un problema que en realitat transcendeix les nostres fronteres. L’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa i del món està esdevenint el problema més important per a la democràcia i per a la igualtat de drets. L’extrema dreta es caracteritza per diversos elements, no per un de sol. Primer, per un nacionalisme extrem. També per les pulsions autoritàries i fins i tot dictatorials. I, a més, pel caràcter reaccionari de la seva ideologia en tots els àmbits de la vida. La podríem titllar de conservadora, i sens dubte ho és. Però va més enllà: rebutja els canvis i té la voluntat de revertir-los, siguin en l’àmbit de la religió, dels drets individuals, dels drets col·lectius, dels drets polítics, etc. L’extrema dreta ho embolica tot en un farcell que aspira a seduir els possibles perdedors dels canvis actuals o els que creuen que poden ser perdedors com a conseqüència de futurs canvis.
Aquestes dinàmiques s’han produït repetidament al llarg de la història contemporània. L’eclosió de l’extrema dreta ja es va viure intensament just després de la Primera Guerra Mundial i es va conèixer com a feixisme i amb molts altres noms, com el més tristament famós: nazisme. El falangisme espanyol en va ser un exemple típic. Els anys d’entreguerres estan plens de processos d’ascens i triomf de partits i moviments d’extrema dreta tots caracteritzats per la por a la revolució social, als nous partits comunistes, a l’auge de l’anticlericalisme, a l’empoderament polític de les masses mitjançant el sufragi universal, a l’ensorrada de règims autoritaris precedents que protegien l’statu quo, a l’odi al diferent, etc. És una combinació explosiva de sentiments de por, de reacció a pèrdues reals o temudes i de tancament de files entorn de valors nacionalistes, ètnics i extremadament conservadors. Va aconseguir les seves bases militants tant en l’espai de la dreta tradicional com en el de les antigues esquerres. Feixisme i nazisme tenien orígens o terminologia que competien amb el socialisme. En tots els casos van tractar d’arrossegar els seus països a guerres d’expansió colonial o d’expansió territorial sobre els seus veïns. El militarisme va esdevenir consubstancial als règims d’extrema dreta i el revengisme els va acabar portant a buscar una Segona Guerra Mundial.
Afortunadament, després del 1945 l’Europa occidental va gaudir d’anys d’expansió econòmica que van permetre difondre el benestar econòmic i social i una llarga temporada de pau en un context democràtic. No va ser el cas de les dictadures, esclar. La major tolerància i la confiança en el futur van anar dissolent les extremes dretes, però la llarga crisi econòmica dels anys setanta i vuitanta va obrir el camí a polítiques de dreta radical que van legitimar alguns elements de l’ideari de l’extrema dreta i que van dissoldre importants elements de cohesió social preexistents.
Pensàvem que la recuperada bonança de finals del segle XX i de principis del segle XXI retornaria la moderació i la tolerància a la vida política i social, però la successió de crisis des de 2007 (financera, del deute sobirà i de la covid, per no mencionar el canvi tecnològic accelerat i els efectes sobre l’ocupació i l’ingrés d’una globalització imparable), han tornat a facilitar un espai per al relat d’extrema dreta. Els electorats que eren comunistes van passar a votar partits nacionalistes d’extrema dreta perquè prometien defensar els llocs de treball que es perdien. Els de dretes es desplaçaven cap a la dreta extrema, insatisfets i impacients amb la moderació de la dreta tradicional. Els socialdemòcrates o laboristes perdien pes electoral i desapareixien per l’emergència de noves classes professionals amb noves preferències ideològiques i polítiques com la defensa dels drets individuals, la protecció del medi ambient o la mateixa globalització. De mica en mica han desaparegut forces que defensin canvis amb progrés i garanties. La reacció de rebuig al canvi esdevé més popular, entre grans i joves.
No hem sortit de les crisis millors ni més solidaris, sinó més pobres, més desiguals i més espantats. Són les condicions per al creixement de l’extrema dreta, amb la seva simbiosi típica de rics i pobres units per ideals identitaris i de conservació de privilegis, per a uns, i de seguretats, per a molts. Les xarxes socials, amb la seva incomunicació entre diferents, ho empitjoren tot.
Més val que no ens enganyem. Aquest és un problema real i molt gros i no serveix de res menystenir-lo o ignorar-lo. En part és el pèndol de la història que es mou cap a zones de perill i d’inconsciència col·lectiva. Però cal estudiar amb profunditat els ressorts que activen l’extrema dreta i no limitar-se a demonitzar-la. Això, fins i tot, pot crear curiositat i simpatia en fer-la semblar un vot antisistema. Urgeix parar més atenció a com desmuntar els fonaments que propicien i fan possible la seva existència i el seu creixement, que en molts països ja sembla imparable.
