Consolidació. Marine Le Pen ha tastat els límits –per ara– de la seva reconversió. L’extrema dreta de Reagrupament Nacional, vestida d’agenda social, encara fa por a una gran majoria de francesos. Però la força parlamentària dels lepenistes a l’Assemblea ha assolit un màxim històric. L'extrema dreta i els seus aliats han guanyat terreny de manera constant durant l'última dècada: la seva base electoral s’ha ampliat entre les dones, els treballadors qualificats i la gent gran, i han passat de ser un vot de càstig a recollir un vot de confiança. Insuficient, però indiscutiblement fort. El 2012 van entrar a l’Assemblea amb només dos escons. Diumenge en van consolidar 143.
Marine Le Pen, desapareguda a l’hora d’admetre la derrota, es reserva per parlar de futur. "La nostra victòria només s'ha retardat", deia apuntant cap a les presidencials del 2027.
França no tindrà un govern d’extrema dreta, però el lepenisme és més fort que mai també allà on va començar, l’Eurocambra. Amb l’escrutini electoral francès encara en marxa, la recomposició de l’extrema dreta europea es va accelerar.
Aliances. Quan l’aura victoriosa de Marine Le Pen semblava haver baixat a la realitat de la mobilització republicana per barrar-li el pas, la líder ultra va tornar a jugar la carta europea per deixar constància de la seva capacitat d’influència.
Després de les eleccions europees del 9 de juny, Reagrupament Nacional va emergir com el primer partit de França i d’Europa en nombre d’escons a l’Eurocambra. Diumenge a la nit, el partit anunciava que entrava a formar part del nou grup d’extrema dreta que el Fidesz de Viktor Orbán ha posat en marxa a l’Eurocambra amb el nom de Patriotes per Europa.
Le Pen abandona el grup que ella mateixa va crear, Identitat i Democràcia, per posicionar-se com l’aliada indispensable del que ja és avui la tercera família política més gran del Parlament Europeu, només per darrere de populars i socialistes.
Orbán i Le Pen sumen també els eurodiputats de Vox, els portuguesos de Chega, el Partit de la Llibertat del neerlandès Geert Wilders, la Lliga de Matteo Salvini i l’extrema dreta flamenca i l’FPÖ austríac, que encapçala les enquestes en intenció de vot a les pròximes eleccions generals, que Àustria celebrarà al setembre.
Des que el 2021 el Fidesz d’Orbán va deixar el Partit Popular Europeu, el primer ministre hongarès buscava un espai de lideratge propi. Ja el té.
Desafiament. Viktor Orbán ha aconseguit marcar l’agenda de l’arrencada del nou cicle polític de la Unió Europea. D’una banda, guanya el pols en el lideratge per l’extrema dreta desbancant la família política dels Conservadors i Reformistes que presideix la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.
Una vegada més, la força de la dreta ultra es divideix: l’Europa del desafiament institucional que representen Orbán i Le Pen, per una banda; el neofeixisme vestit de pragmatisme atlantista de Meloni, per una altra; i el feixisme desacomplexat d’Alternativa per a Alemanya intentant recompondre el que quedi d’Identitat i Democràcia (d’on els havia expulsat Le Pen) per poder formar un tercer grup.
Des que l’1 de juliol va estrenar la presidència de torn de la Unió Europea, Orbán s’ha afanyat a visitar Volodímir Zelenski a Kíiv, Vladímir Putin a Moscou i Xi Jinping a Pequín, en el que ha batejat com a “missió de pau 3.0”. Hiperactivitat geopolítica que, segons el Consell de la UE, no representa els Vint-i-set.
La Unió Europea està immersa en una transició de poder complicada: amb Orbán al capdavant de la presidència rotatòria, esforçant-se per bastir una minoria de bloqueig capaç d’influir en la presa de decisions al Consell de la UE; amb la guerra a Ucraïna enquistada al front militar i afeblida en el front polític, sota el nerviosisme d’un possible avançament de les tropes russes sobre el terreny; i amb l’interrogant de les eleccions presidencials nord-americanes sobre els plans de Brussel·les per reforçar l’estabilitat de la Unió. La UE té el primer dels seus desafiaments al cor de les institucions comunitàries.
