1. En les últimes setmanes he tingut el privilegi de dinar en bons restaurants del país. Per diferents motius, un llepafils com jo s’ha entaulat en establiments reconeguts del territori, des del delta de l’Ebre fins a l’Empordà, passant per Barcelona i per Girona. He pagat àpats en locals amb una estrella Michelin, en d’altres que mai no la tindran i en algun que jo l'hi donaria a ulls clucs i a perpetuïtat. Però en aquesta columna no parlaré de gastronomia sinó del que m’han explicat, a l’hora de la sobretaula, els xefs o els amos d’aquests locals, que a vegades coincideixen en la mateixa persona. Tots ells em parlen de dos fenòmens que van des de la cara dura fins a l’extorsió.
2. El primer cas és habitual. A un bon restaurant li pot passar, pel que em diuen, entre quinze o vint vegades l’any. Truca una persona, es presenta com a influencer a les xarxes socials i obertament explica que voldria fer un sopar amb vuit amics i que, si el restaurant els convida, farà fotografies, les penjarà a les xarxes i en parlarà bé. Aleshores, per prestigiar-se, l’influencer de torn explica els centenars de milers de seguidors que té a Instagram o a l’aplicació que convingui. Ells telefonen i, com que el no ja el tenen, busquen el sí. Ho fan amb entusiasme, amb xerrera seductora i amb unes galtes que no se les acaben. Pel que he vist, en el meu treball de camp de pa sucat amb oli però tanmateix significatiu, aquesta mena de trucades passen més aviat a l’estiu als restaurants de costa, mentre que a Barcelona ho proven durant tot l’any. Pregunto als restauradors quina mena de persona és la que busca dinar de franc amb tots els seus amics. Doncs hi ha des d'influencers molt coneguts fins a d’altres que influeixen més aviat poc perquè no els coneixen ni a casa seva. Però ells ho proven amb les mateixes galtes. També em parlen de presentadors de televisió, de totes les edats. La majoria molt coneguts a Madrid. Però m’asseguren que també hi ha algun mediàtic català que fa la trucadeta i, a canvi de dinar de franc, promet una piulada a X amb una bona ressenya. T’ho venen com si et fessin un favor. Als restaurants on he anat m’asseguren que, davant de propostes així, sempre diuen que no. Me n’alegro, que no caiguin tan baix. I diu molt de la seva honradesa, no tan sols a la cuina sinó també en la manera d’actuar.
3. El segon fenomen encara és més habitual. I és una pràctica gairebé mafiosa. Tots aquests restaurants han rebut propostes com aquesta: “Tu em pagues 200 euros al mes i jo et faig vint ressenyes positives a Tripadvisor”. En aquest món hi ha tarifes de tota mena i paquets que t’asseguren millorar, més o menys ràpidament, en el rànquing de les puntuacions. També hi ha qui t’ho proposa “legalment”, des d’una agència de màrqueting amb el seu CIF, amb IVA i tot plegat, i hi ha qui t’ho diu de fer-ho tot en negre, sense deixar rastre, clandestinament. Certament, tots els restauradors que conec –de bons i de no tan bons, d’experts i de novells– estan molt pendents d’aquestes ressenyes i de les notes que deixen clients que, en teoria, han sopat en aquell indret. El boca-orella de tota la vida tenia la credibilitat de la persona que ens feia la recomanació. Ara no: qualsevol ninot es veu en cor d’enfonsar un negoci amb quatre pestes sobre un arròs amb mosques o un servei endimoniat. Això, a un restaurant, ja li esguerra més el dia que una mala crítica gastronòmica en un diari. Pagar o no pagar, aquesta és la qüestió. I aquesta és l'extorsió. I som a tres telenotícies que aquest impost revolucionari esdevingui encara més pervers: “O em pagues tant o t’escriuré comentaris negatius a Tripadvisor”. La delinqüència és això. Un llestet que vol sucar pa en la salsa dels altres. El xantatge sovint comença a petita escala.
